Aquesta denúncia suposa un cas paradigmàtic de violència institucional. Les dones joves pateixen de manera desproporcionada la violència institucional, en el seu cas, els drets dels progenitors es posen per sobre de la seva capacitat de decisió, agència i interessos. Els protocols d’actuació obliguen a professionals sanitaris a informar a la família sobre l’agressió, fet que comporta la vulneració de diferents Drets Humans.

D’una banda, que els protocols d’atenció es construeixin des d’una visió adultista patriarcal, fa que prevalgui el dret dels progenitors per sobre de l’interès superior de la menor. D’altra, com hem vist en aquest cas, que es posi en greu risc la salut de la dona arribant a vulnerar el seu Dret a la Salut. Els protocols d’actuació no es construeixen des d’un enfocament d’interseccionalitat ni de violències masclistes i, per tant, no tenen en compte les diferents opressions que travessen les persones. No totes les noies joves volen o poden informar a la família sobre l’agressió que han patit i en el cas que decideixin informar, molt possiblement, necessitaran un temps per a fer-ho. En cap cas el Dret a la Salut es pot posar en risc.

L’Observatori de Drets Sexuals i Reproductius ha recollit altres denúncies relacionades amb vulneracions a l’accés del Dret a la Salut, i la manca d’atenció sanitària en casos d’agressions sexuals: una jove va rebre la profilaxi d’ITS però no l’anticoncepció d’urgència o una altra noia que, a causa d’haver expressat el seu desig de no denunciar, no va poder optar al tractament complet ni se la va derivar a cap servei que la pogués acompanyar emocionalment.

És necessari adreçar-se a la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (CEDAW) que, recordem, és d’obligat compliment pels estats signataris i hauria de formar part del nostre ordenament jurídic. La Recomanació General 24 destaca: “el deure dels Estats de fomentar la salut de la dona durant tot el seu cicle de vida inclourà intervencions dirigides a la prevenció i el tractament de malalties i afeccions que afecten la dona, igual que respostes a la violència contra la dona, i a garantir l’accés universal de totes les dones a una plena varietat de serveis d’atenció de la salut de gran qualitat i assequibles, inclosos serveis de salut sexual i genèsica“.

També la CEDAW, a través de la Recomanació General 19, sobre violència contra les dones i nenes, s’adverteix que: “els estereotips i prejudicis de gènere contraris als Drets Humans en el raonament de les jutgesses i els jutges, personal sanitari, personal de serveis socials i els cossos i forces de seguretat, contraris als Drets Humans que incompleixen sistemàticament la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (CEDAW ) és violència institucional“.

A més, a l’actualització de la Recomanació 19 sobre violències contra les dones i les nenes, la Recomanació General 35 sobre la violència per raó de gènere contra la dona, de l’any 2017 va molt més enllà i s’estipula en el seu punt 18: que “les violacions de la salut i els Drets Sexuals i Reproductius de la dona, com l’esterilització forçada, l’avortament forçat, l’embaràs forçat, la tipificació com a delicte de l’avortament, la denegació o la postergació de l’avortament sense risc i l’atenció posterior a l’avortament, la continuació forçada de l’embaràs i l’abús i el maltractament de les dones i les nenes que busquen informació sobre salut, béns i serveis sexuals i reproductius, són formes de violència per raó de gènere que, segons les circumstàncies, poden constituir tortura o tracte cruel, inhumà o degradant”.

En l’àmbit Regional, el Conveni del Consell d’Europa sobre prevenció i lluita contra la violència contra les dones i la violència domèstica, també inclou la Violència Institucional com a forma de violència masclista. Malgrat que aquests instruments internacionals i regionals s’hagin de transposar a l’ordenament jurídic espanyol, la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la Violència de Gènere, aquesta no recull la Violència Institucional com una de les formes de violències masclistes. La Llei Catalana 5/2008, de 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista, només inclou la victimització secundària però no recull de manera explícita la violència institucional.

Com hem vist, existeix un corpus jurídic internacional i regional que conceptualitza la violència institucional com una forma de violència masclista però que no es reflecteix a l’interior de l’ordenament jurídic de l’estat espanyol. Veiem, com de manera reiterada, l’estat obvia la seva obligació de formar als equips professionals sanitaris sobre el dret internacional i regional de Drets Humans per tal de fer abordatges i intervencions que no vulnerin els Drets Sexuals i Reproductius així com. Tampoc forma als professionals en perspectiva de gènere, d’interseccionalitat ni en enfocament de violències masclistes, determinant que, finalment, la violència institucional estigui sempre aparellada a les violències sexuals i es vulnerin els Drets Humans de les dones de forma sistemàtica.Es considera que les violències masclistes en són moltes i donen lloc a casos i situacions molt diferents, on també hi interfereixen la família de la dona o jove que viu la violència i el tipus de relació o contacte amb l’agressor, si és que n’hi ha. A més, cal destacar que quan es tracta de menors d’edat, al protocol s’estipula que s’ha de contactar amb els progenitors o tutela de la persona menor.

Malgrat tot això, tal com s’ha contemplat amb el cas de l’anticoncepció d’urgència, s’ha de tenir en compte la maduresa de la jove i respectar les seves decisions així com acompanyar-la en la presa d’aquestes. Tal com es pot observar a la història de vida, l’actual procediment impedeix que la noia acudeixi amb prestesa a l’hospital. Així doncs, es podria donar accés als serveis sociomèdics amb un acompanyament emocional. Durant aquest acompanyament emocional es poden anar plantejant totes les opcions que té a l’abast, com és la denúncia o no dels fets o el contacte amb els familiars, sense haver de renunciar al dret a la reparació. Així doncs, seria recomanable flexibilitzar els criteris dels protocols adequant-los a cada situació en particular. Això ajudaria a protegir els interessos de les dones i joves que viuen o han viscut una situació de violència masclista, evitant imposar certs procediments com la denúncia o el contacte amb familiars.

Cal tenir en compte que encara hi ha molts àmbits on la victimització secundària es fa present. Per tant, s’ha de treballar de cara a crear uns serveis segurs, on les dones i joves se sentin protegides i on es respectin les seves decisions, on es garanteixin els seus drets i on accedeixin a la recuperació i reparació dels danys causats per les violències masclistes.