Aquesta denúncia posa en evidència com s’està incomplint la regulació de l’objecció de consciència pel que fa als serveis i que, en casos com aquest, genera una múltiple vulneració ja que obliga a les dones a traslladar-se incrementant, així, la inequitat territorial en aquest àmbit. L’objecció de consciència, regulada a la Llei Orgànica 2/2010, no pot suposar mai un impediment a l’hora d’accedir a la IVE i, tot i així, esdevé un dels obstacles més freqüents i amb més opacitat que existeixen. A més a més de l’objecció de consciència present en aquest cas, cal afegir les ja presents diferències territorials derivades de l’estructuració del sistema de salut a Catalunya.

Lluny de ser un fet aïllat, les desigualtats territorials són una de les grans barreres que dificulten l’accés a l’avortament a Catalunya. Per entendre-les, cal consultar les últimes dades estadístiques proporcionades per la Generalitat de Catalunya (2019). Actualment, el sistema d’atenció a la IVE a Catalunya es divideix en dos tipus de centres: centres extrahospitalaris, conformats per clíniques acreditades, ASSIR i en algunes ocasions unitats assistencials; i centres hospitalaris. Consultant la distribució d’IVE segons el tipus de centre i de mètode, s’observen diferents fenòmens.

En primer lloc, la gran majoria d’intervencions es realitzen en centres extrahospitalaris, majoritàriament en ASSIR i clíniques acreditades. Per tant, la pràctica de la IVE als centres hospitalaris és menys freqüent.

En segon lloc, consultant els diferents tipus de mètodes, es constata que el més utilitzat és la tècnica instrumental de dilatació i aspiració (48,6%), practicada la gran majoria de vegades als centres extrahospitalaris, és a dir, a les clíniques acreditades. El segon mètode més utilitzat és el farmacològic combinat (43,4%), utilitzat en major nombre als centres extrahospitalaris, que acostumen a ser els centres ASSIR. Tanmateix, si bé el nombre d’avortaments realitzats als centres hospitalaris és molt baix, la tècnica més utilitzada en aquests és el mètode farmacològic combinat, tot i disposar del personal i les instal·lacions per a practicar els mètodes instrumentals. (Generalitat: 2018)

Tenint en compte aquesta distribució, es constata que actualment a Catalunya existeixen desigualtats territorials quan es tracta de l’accés a l’avortament. Donat que hi ha regions sanitàries on no es disposa de clíniques acreditades, hi ha zones del territori català on les tècniques instrumentals no són accessibles per a les residents de la zona, com succeeix en la història de vida. Concretament aquestes zones són Lleida, Terres de l’Ebre i Catalunya Central. La present distribució de centres i mètodes provoca que les dones hagin de desplaçar-se a la clínica acreditada més propera pel mètode instrumental o interrompin l’embaràs mitjançant el mètode farmacològic a l’ASSIR acreditat més proper, ja que no tots estan autoritzats. Això provoca que les dones no puguin escollir lliurement el mètode ja que la barrera territorial ja suposa un impediment.

Cal remarcar que els desplaçaments impacten en les dones de diferents maneres, ja que depèn de si es poden permetre el cost del desplaçament, en vehicle públic o privat, l’accessibilitat de la zona des d’on s’efectua el desplaçament, que disposin d’una xarxa afectiva que les pugui acompanyar, la possibilitat de conciliar-ho amb el treball productiu i reproductiu, etc. A més, s’ha de tenir en compte que, en la majoria de casos, necessitaran fer més d’un desplaçament fins aconseguir l’avortament.

Cal destacar que aquestes desigualtats són provocades per diferents factors: la centralitat del sistema sanitari, la manca de persones professionals formades i capacitades en totes les tècniques, la poca voluntat en millorar l’accés a l’avortament, l’absència de l’avortament al currículum de les carreres sociomèdiques, l’objecció de consciència, l’estigma que encara envolta l’avortament, també per a qui el practica, etc. El passat 2018, segons les dades de la Generalitat de Catalunya (2019), un total de 482 dones van haver de desplaçar-se de territori per avortar.

Com a conseqüència es pot afirmar que no s’està assegurant la lliure elecció del mètode per part de les dones que sol·liciten la IVE abans de les 9 setmanes. Aquesta decisió es veu supeditada a l’accés del mètode i en la possibilitat de poder assumir les conseqüències que es deriven del desplaçament, en cas d’haver-lo d’efectuar.

Es considera que l’actual distribució territorial i les desigualtats derivades vulneren del dret d’accés a l’avortament, ja que no es pot garantir la disponibilitat de totes les tècniques, independentment de la zona on es resideix i, per tant, les dones no poden escollir. A més, quan les dones necessites un avortament instrumental i s’han de traslladar, en la majoria de casos han d’assumir els costos d’aquest desplaçament, els econòmics i els que no ho són.

Per tal d’assegurar un bon accés a l’avortament a través de la Xarxa de Salut Pública de Catalunya és urgent aplicar certes mesures, començant per formar al personal professional en totes les tècniques. A més, és necessari crear unitats especialitzades en la IVE als hospitals de referència de cada regió sanitària, especialment d’aquelles on actualment no es disposa de clíniques acreditades. D’aquesta manera s’estarà contribuint a eliminar les desigualtats territorials i les conseqüències que se’n deriven. S’ha de tenir en compte que la formació i especialització dels equips professionals d’aquestes unitats han d’estar disposats i implicats ideològicament en la garantia dels Drets Sexuals i Reproductius i, en aquest cas, han de ser garants de la sobirania corporal de les dones perquè no torni a existir el problema de l’objecció de consciència. A la vegada, han de ser professionals a qui s’acompanyarà de gran reconeixement social i professional per contribuir a erradicar l’estigma que existeix sobre l’avortament, també dins de la pràctica sanitària.

Cal destacar que, tal com l’Organització Mundial de la Salut assenyala, el mètode farmacològic ha suposat un avenç en els països on l’avortament està prohibit, ja que ha disminuït la mortalitat per avortament clandestí, com és el cas d’Andorra. No obstant, en els països on l’avortament està garantit ha de ser un mètode d’entre els quals la dona ha de poder escollir. Per tant, és imprescindible que tots els mètodes, inclosos els instrumentals, estiguin assegurats en tot el territori i a la xarxa sanitària.

En relació a l’objecció de consciència, tot i estar regulada a la Llei Orgànica 2/2010, no ha de ser un impediment a l’hora d’accedir a l’avortament. Per tant, totes les institucions involucrades en l’avortament, responsables han de garantir aquest dret, han d’assegurar la disponibilitat de persones professionals capacitades, formades i amb la voluntat d’assegurar-lo i vetllar-lo. Cal revisar aquesta regulació i fer-ne un seguiment exhaustiu, obligar-ne al seu compliment i demanar les declaracions públiques d’aquells professionals que es declarin objectors per tal de no permetre que participin en els equips que han d’oferir el servei ni puguin obstaculitzar-lo de cap altra forma. Cal ser molt cautes amb el seguiment de l’objecció de consciència per no deixar marge a que existeixin situacions com les que actualment es mostren a països com Itàlia on s’arriba al 70% de professionals objectors.