Respecte a les condicions que s’han de presentar per accedir a l’avortament en els casos de joves menors s’ha trobat que existeix una gran desinformació donant lloc a situacions molt diferents: hi ha casos en els quals s’obliga a presentar el consentiment dels dos progenitors en comptes de només un, casos en què només està disponible un dels progenitors, casos en els quals cap dels dos progenitors es troba disponible o està fora del país, casos en els quals l’acte de comunicar l’estat gestacional pot desencadenar una situació de violència i, per tant, s’està posant en perill a la menor, o com a la història de vida, casos en els quals les conviccions dels progenitors impedeixen a la menor exercir els seus drets.
Tanmateix, aquesta situació en les joves menors no sempre ha estat així. Quan la Llei Orgànica 2/2010 va ser aprovada, les joves de 16 i 17 anys podien exercir el seu dret a interrompre l’embaràs sense haver de comptar amb el consentiment dels progenitors o tutela, ho podien fer amb el suport de les professionals. Més endavant, amb el govern del PP i el ministre Gallardón es va presentar un avantprojecte de llei que buscava restringir el dret a l’avortament per a totes les dones. Aquest va causar molta controvèrsia, rebent una resposta contundent per part del moviment feminista. Davant d’aquesta situació, Gallardón es va veure obligat a dimitir, no obstant això, es va aprovar un dels articles de l’avantprojecte, l’actual Llei Orgànica 11/2015.

Aquest article modifica la capacitat d’avortar per a les dones de 16 i 17, ja que les obliga a comptar amb el consentiment dels progenitors o tutela legal per avortar. S’ha de tenir present que, a l’estat espanyol, la Llei d’Autonomia del Pacient deixa prendre decisions pròpies a partir dels 16 anys sota el concepte de menor madur en qualsevol cas excepte l’avortament, els assajos clínics i les operacions de reassignació de sexe. A la vegada, també hi va haver un canvi en el codi penal on s’incrementava als 16 anys l’edat per poder mantenir relacions sexuals consentides i, també per poder emancipar-se i casar-se per exemple. El que demostra la hipocresia d’aquests canvis legislatius que estan basats en una moral ideològica heteropatriarcal de control dels cossos i de les decisions de les dones en base a uns criteris ultraconservadors on el marc vol perpetuar l’ideal únic de família tradicional.

Destaquem que el comitè de la CEDAW (2015) va instar a l’estat espanyol a retirar l’avantprojecte i a garantir el dret a avortar de les joves de 16 i 17 anys específicament. Tenint en compte la vigència de la Llei Orgànica 11/2015 es constata que l’Estat espanyol va fer cas omís. Consultant ambdues taules, extretes de les dades del Ministeri, abans d’entrar en vigència la llei el nombre de joves de 16 i 17 anys que van avortar l’any 2014 a Catalunya va ser de 542. En comparació, les últimes dades publicades han estat les de l’any 2017, en el qual hi va haver 532 avortaments en joves d’aquest període d’edat, 10 menys que abans d’aprovar-se la llei. Així doncs, es constata com clarament la Llei Orgànica 11/2015 no és una mesura efectiva per disminuir el nombre d’embarassos no planificats en joves.

Cal tenir en compte que aquesta llei a la pràctica posa en perill a les joves menors d’edat. Aquelles joves que podran comptar amb el consentiment d’almenys un dels dos progenitors podran avortar i per tant exercir els seus DSiR. Tanmateix, com ja s’ha mencionat, rere un embaràs no planificat es troben situacions i causes molts diferents. Així doncs, s’ha de contemplar que l’acte de comunicar l’estat gestacional pot posar-les en perill, ja que poden trobar-se en situacions de violències o que aquest mateix acte les pugui desencadenar. També és possible que cap dels dos progenitors estigui en condicions de presentar el consentiment. Així doncs, d’aquesta llei se’n deriven dues possibles situacions: o bé força un embaràs i una maternitat no planificada ni desitjada o bé obliga a les joves a acudir a la clandestinitat posant en risc la seva vida.

Ambdós actes comporten importants conseqüències en les seves vides: la clandestinitat compromet la salut de la jove de diferents maneres, des d’un avortament incomplet a greus afectacions permanents o, fins i tot, la mort com bé s’explica en les diverses publicacions de l’OMS sobre la clandestinitat de l’avortament. D’altra banda, la maternitat adolescent, quan no és decidida voluntàriament, té unes implicacions negatives en les vides de les joves en tant que no es troben amb les condicions òptimes per fer front a la nova situació i aturen el desenvolupament de les seves trajectòries deixant-les en situacions de discriminació i precarietat més evidents com també planteja l’UNFPA en els seus informes anuals.

Així doncs, la Llei Orgànica 11/2015 opera com una barrera d’accés inequitatiu a l’avortament, impactant de manera negativa especialment en aquelles joves que no poden comptar amb el suport familiar o que es troben en situacions de violències, entre d’altres, sotmetent-les també a aquest obstacle que les deixa desprotegides, soles i sense opció d’exercir els seu dret a decidir.

Tenint en compte que la Llei Orgànica 11/2015 és estatal, s’afirma que l’estat espanyol com a garant de drets no està vetllant pels DSiR i està deixant desemparades a les joves amb més necessitat de protecció i acompanyament. A més, està incomplint amb les recomanacions del Comitè de la CEDAW (2015), al qual va ratificar i que per tant està obligat a complir. Per tant, l’Estat espanyol ha de derogar urgentment la Llei Orgànica 11/2015 ja que està vulnerant els DSiR i, per tant, els drets humans de les joves menors. Tal com s’ha mostrat, aquesta llei no disminueix el nombre d’embarassos no planificats i a més té unes conseqüències nefastes en les vides d’aquelles joves que no poden comptar amb el consentiment dels progenitors o tutela.

D’altra banda cal destacar que, mentre la Llei Orgànica 11/2015 segueix vigent, el personal que atén les sol·licituds d’IVE no ha de demanar el consentiment dels dos progenitors ja que, tal com s’ha demostrat jurídicament, no és real aquesta interpretació de la llei. Cal conscienciar de les conseqüències d’aquests prerequisits i sobretot, facilitar l’accés a l’avortament per tal de poder garantir els DSiR en tant que les persones menors són subjectes de drets actius. Cal tenir present que obstaculitzar el dret a l’avortament és posar en perill la salut i la vida de les dones i negar la seva autonomia.
Per últim, si la intenció és la de disminuir el nombre d’embarassos no planificats, cal fer-ho des de l’educació sexual i afectiva de qualitat i amb perspectiva feminista i l’accés a l’anticoncepció universal, temes que, com es veurà més endavant, segueixen sense garantir-se.