La CUP de Tarragona va reportar-nos el cas de Llar Natalis, a la vegada, però, el mitjà de comunicació La Directa en dedicà dos reportatges: Serveis Socials tarragonins deriven embarassades en risc d’exclusió social a una llar antiavortista i Grups Vinculats a Llar Natalis utilitzen arguments “mèdics” per fomentar el missatge antiavortista. La suma d’ambdues coses, va permetre fer sortir a la llum el funcionament de Llar Natalis i dels diferents grups i projectes interconnectats, que actuen sota el mateix objectiu final: el manteniment de la família tradicional heterosexual, amb valors masclistes i patriarcals, i l’eliminació dels DSIR de les dones, amb especial èmfasi l’eliminació del dret a l’avortament. Segons el reportatge de La Directa, realitzat per Anna Celma i Estel·la Marcos,  la col·laboració entre el Consell Comarcal del Tarragonès i Llar Natalis consistia a acollir a dones embarassades sense recursos fins a un període màxim de dos anys d’edat de l’infant. A canvi, Llar Natalis rebia 2.000 euros anuals.

El que ens interessa destacar des de L’Observatori de Drets Sexuals i Reproductius és el fet que, d’una banda, les institucions públiques no compleixen amb la seva obligació com a titulars d’obligacions i garants de Drets Humans de garantir que les dones puguin exercir el seu dret a l’avortament quan així ho han decidit, és a dir, no garanteixen els drets fonamentals de dones. D’altra banda, i unida a aquesta mateixa vulneració de Drets Humans de les dones, les institucions públiques deriven usuàries de serveis socials públics a entitats fonamentalistes ultracatòliques que tenen com a objectiu la lluita i erradicació dels Drets Sexuals i Reproductius. Estem, per tant, davant d’un clar exemple de Violència Institucional on des de les mateixes institucions es vulneren drets fonamentals de les dones. A més, des d’una perspectiva feminista interseccional i antiracista, s’ha de destacar que les dones que arriben a la Llar Natilis són dones sense recursos, sense teixit familiar ni social i en molts casos, migrades.

Un dels programes que es troba dins de Llar Natalis és el Proyecto Raquel, que difon informació falsa i mites sobre l’avortament per tal de seguir perpetuant el pensament moralitzador i culpabilitzador sobre les dones que han avortat i dissuadir, així, aquelles que ho estan considerant. Un dels mites més recurrents és la falsa síndrome postavortament, desmentida més d’una vegada. Aquest falsa síndrome prové dels grups antielecció nord-americans (Kelly: 2014), on el moviment per penalitzar l’avortament té una gran influència en les polítiques públiques en salut sexual i reproductiva. Altres formacions que ha acollit Llar Natalis són el Projecte Àngel, que cerca formar “àngels” per acompanyar a dones en el postavortament. A més, també han impartit xerrades a instituts públics, com l’INS Gaudí de Reus i altres escoles concertades. Tots aquests projectes es troben englobats dins de l’Associació Spei Mater.

Un altre de les accions que duen a terme aquestes agrupacions ultracatòliques és l’assetjament a les clíniques on es practiquen avortaments. Una de les denúncies rebudes a L’Observatori explica com aquests grups operen davant d’una de les clíniques ubicada a Barcelona. L’assetjament consisteix en el fet que poques persones es distribueixen davant de la porta d’entrada d’una clínica acreditada per a realitzar interrumpcions voluntàries de l’embaràs, amb pancartes on es llegeix “rezamos por tu hijo“, aturant a les dones per dissuadir-les d’avortar. 

També s’ha reportat com a vegades sostenen en braços un nadó davant de l’entrada o resen. Un estudi realitzat per ACAI (2018) ha entrevistat a 300 dones que han assistit a clíniques per a realitzar un avortament i que han estat assetjades per aquests grups. D’entre les accions es troben atacs verbals, obstruir el pas, repartir figures i en algunes ocasions atacs físics com agafar-les pel braç i sacsejar-les. A l’estudi també es mostra com aquestes accions afecten les dones emocionalment, que entren a la clínica angoixades, però no canvien d’opinió respecte a realitzar-se l’avortament.

Arran d’aquestes denúncies, L’Observatori va contactar amb totes les clíniques que practiquen avortaments a tota Catalunya per tal de saber si estaven sent assetjades per part d’aquests grups. Això va permetre descobrir que un d’aquests és el grup “40 días por la vida”, també de l’Associació Spei Mater, els quals realitzen 40 dies de dejuni per la desaparició de l’avortament, 40 dies de vigilància pública d’almenys 12 hores diàries i 40 dies d’activitats “pedagògiques” sobre l’avortament i l’oració en la comunitat més pròxima.

Paral·lelament al cas de Tarragona, L’Observatori Drets Sexuals i Reproductius va denunciar, a través d’una recerca pròpia, que el 75% d’usuàries derivades a ProVida Catalunya, fundació privada que té com a objectiu la penalització i criminalització del dret a l’avortament, provenen de serveis socials públics (el 25% de l’Ajuntament de Barcelona i el 50% d’altres ajuntaments), així com el finançament públic d’un total de 30.000 euros anuals que ha rebut ProVida de la Generalitat de Catalunya (Fundació Provida de Catalunya, 2018). Aquesta denúncia es va portar al Parlament de la mà de Natàlia Sànchez, diputada de la CUP, per senyalar el finançament d’entitats que tenen com a objectiu atemptar contra la llibertat i el dret al propi cos de les dones. També La CUP de Barcelona va presentar una moció al Ple de l’Ajuntament de Barcelona. La moció demana, explícitament, que les institucions públiques deixin de derivar a dones usuàries dels Serveis Socials a la Fundació Pro-Vida, a més, demana la realització d’un informe amb les explicacions pertinents de per què això ha estat succeint, així com activar els mecanismes necessaris perquè deixi de passar. La moció és aprovada. El 29 de novembre la CUP Poble Actiu a la Diputació de Barcelona presenta una moció per aturar les subvencions a la fundació privada Pro-Vida. La moció també es va aprovar.

Cal destacar que encara ara a la pàgina web de Llar Natalis hi consta el logotip de la Diputació de Tarragona, fet que genera dubtes sobre si s’han pres mesures al respecte o no.

Totes aquestes denúncies i la investigació han permès conèixer la col·laboració que reben les entitats ultracatòliques i fonamentalistes de les institucions públiques. A més, com es pot veure en tot l’anàlisi, tots els grups estan interrelacionats entre si mitjançant diferents plataformes des de les quals realitzen diverses accions amb una finalitat comuna, la vulneració dels DSiR. Cal remarcar que totes aquestes accions esmentades són una forma de violència contra les dones així com Violència institucional per part de les institucions.

Aquests grups aparentment poden semblar independents, però l’èxit del seu funcionament és com les seves agendes locals i internacionals estan interconnectades. Això és possible gràcies al gran poder econòmic i polític, amb el qual poden exercir una gran influència en els fòrums internacionals i les agendes multilaterals, aturant qualsevol acció que permeti avançar en matèria de drets.

Per tal de protegir i garantir els DSiR de totes les persones i especialment els de les dones, és necessari assegurar que cap grup fonamentalista i anti-drets rebi finançament públic i que cap institució pública estableixi relacions de treball conjunt amb entitats fonamentalistes. Les institucions públiques no poden destinar diners públics ni derivar a dones a grups que tenen com a objectiu l’atac dels drets humans de les dones. En un Estat Social de Dret, el respecte absolut al marc de drets humans ha de ser element imprescindible per establir qualsevol conveni de col·laboració entre les institucions publiques i les entitats socials perquè el respecte al marc de drets humans és una dels tres elements clau que configura un precisament l’ Estat de Dret. A més, el que ens mostra aquest cas concret es que la vulneració de Drets Humans és responsabilitat de les institucions públiques. Per tant, estem davant d’un fragant exemple de Violència Institucional. Per últim, també ens mostra que són precisament les dones més vulneratizades, les més precaritzades, les que no tenen teixit social i aquelles que menys recursos tenen són a les que, de manera continuada, se’ls vulneren els seus drets.

Per tant, és necessari establir mecanismes que garanteixin que les subvencions públiques, els convenis de col·laboració i la contractació publica compleixin de manera estricta els drets humans de les dones i que les institucions respecten el marc de drets humans de les dones que és d’obligat compliment, ja que l’estat espanyol ha signat i ratificat la Convenció sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació contra la Dona i el seu Protocol Facultatiu, el Pacte de Drets Econòmics, Socials i Culturals, la Convenció contra la Tortura i Altres Tractes o Penes Cruels, Inhumans o Degradants així com els dos acords internacionals de drets humans que reconeixen els Drets Sexuals i Reproductius: La Plataforma d’Acció de Beijing i el Pla d’Acció del Caire. Tots aquets instruments internacionals de drets humans formant part de l’ordenament jurídic de l’Estat i totes i cadascuna de les institucions públiques han de treballar des del seu respecte.

Cal destacar que aquesta mesura ha d’anar acompanyada d’un augment de recursos públics per a garantir l’atenció de totes les dones. Les institucions han de treballar per eliminar totes les barreres d’accés a l’exercici del dret a l’avortament a Catalunya, que són moltes i marcades per una forta desigualtat territorial. Aquest dret s’ha de garantir des dels serveis públics de salut i en cas que no fos possible, s’ha de garantir que l’entitat a la quak es deriva a la dona treballa des del respecte als Drets Humans de les dones i, en concret, en el respecte absolut als Drets Sexuals i Reproductius. 

D’altra banda, amb relació a l’assetjament a les portes de les clíniques acreditades per practicar l’IVE que s’ha denunciat nombroses vegades en tot l’Estat espanyol, s’han de prendre les mesures legislatives pertinents per tal d’eliminar unes accions que conformen la vulneració dels DSiR i que provoquen violències en els cossos de les dones que han decidit avortar, intentant coartar les seves decisions, negant-los-hi, per tant, ser subjectes de drets amb capacitat decisió sobre les seves pròpies vides, els seus propis cossos i les seves decisions. És obligació de l’Estat, com a garant de drets humans garantir la llibertat i els drets de les dones i penalitzar aquelles accions que atempten contra elles. En cas de no prendre cap mesura al respecte, aquests grups seguiran actuant amb la mateixa impunitat que fins ara, amb la complicitat i finançament de les institucions públiques. I, de nou, ens trobarem davant d’una altra situació de Violència Institucional.