#6 obstètrica

Una dona ens explica que va rebre pressions per induir el part des de la setmana 40. El dia del part no es van tenir en compte les especificitats pactades. Volia un part sense epidural, però no li van facilitar eines per alleujar el dolor. Finalment va accedir a una analgèsia opiàcia d’efecte limitat. Quan estava dilatada hi va haver un canvi en l’equip de metges. Li van fer una litotomia col·locant-la a la força. Va demanar estar asseguda, però li van dir que “no era ella qui havia d’estar còmoda”.

Durant l’expulsiu va rebre comentaris despectius sobre la seva setmana de gestació i el pes de la criatura i crits dient que no sabia empènyer, que ho feia malament i la criatura patia. Va tenir un esquinç de tercer nivell i la van cosir sense anestèsia local.

Violència obstètrica,
més enllà de la pràctica sanitària

Malgrat que en principi la medicina en particular i la ciència en general són enteses com racionals, objectives i neutres, des de les teories i les investigacions feministes s’ha posat de manifest que el seu funcionament és ben sovint patriarcal i androcèntric [1]. Per exemple, en l’àmbit de la salut el referent sempre ha estat el cos masculí i en nombrosos textos científics i mèdics es feia referència al cos femení com una anomalia o com si aquest tingués característiques inferiors o no hagués de ser tingut en compte.

Seguint amb l’anterior, en la medicina i en l’àmbit de la salut, les dones no només hem tingut un paper secundari o d’alteritat, sinó que també sovint hem patit i seguim patint processos de patologització i apropiació a diferents nivells i en diferents àmbits, en relació amb els nostres cossos. Una àrea especialment problemàtica en relació amb aquesta patologització, apropiació i objectivació de les dones en quant a la salut i a la medicina és la sexualitat i en particular la reproducció, ja que tenen a veure amb la capacitat de les dones per quedar-se embarassades, gestar i parir nadons [2]. Aquesta capacitat reproductiva en un context patriarcat es vincula directament amb ser destinatàries de violències i opressions diverses.

Sobre la violència obstètrica

En els activismes feministes s’ha començat a parlar de violència obstètrica de manera relativament recent. En primer lloc és just mencionar que el terme en sí, “violència obstètrica”, prové de les companyes d’Amèrica Llatina [3].

Des que va aparèixer el concepte com a tal i conforme les dones hem compartit experiències, hem parlat entre nosaltres, hem fet activisme i també hi hem pensat i reflexionat, el propi terme ha anat variant en quant a contingut o en quant a com l’entenem. En un primer moment (i val a dir que encara avui en dia), l’activisme per a la erradicació de la violència obstètrica anava en gran part lligat a la medicina basada en evidència. És a dir, a la reivindicació de que la atenció obstètrica que reben les dones, principalment durant l’embaràs i el part (també postpart) sigui conforme a la evidència científica actual. Potser això és quelcom que ens sobta, però en particular Espanya és un país especialment intervencionista a nivell obstètric en el context europeu [4]. Això té a veure amb el que ja he mencionat a la introducció: amb una manera d’entendre el cos de les dones i els processos reproductius com inherent i potencialment patològics, que requereixen d’intervencions mèdiques invasives per a “anar bé” [5].

A Espanya aquest intervencionisme i patologització mèdics d’embaràs i part es posen de manifest, per exemple, en l’elevat nombre de cesàries i induccions, que dupliquen les recomanacions oficials d’organitzacions com la Organització Mundial de la Salut basades en evidència [6]. També són molt habituals els parts instrumentats [7], així com la realització de la maniobra de Kristeller, prohibida a un gran nombre de països europeus degut a que no està recolzada per la evidència i a la seva potencial iatrogènia [8].

Des d’organitzacions com El parto es nuestro i Dona Llum Associació Catalana per un Part Respectat es van dur a terme estudis amb el títol “Néixer en horari laboral” que, basant-se amb dades oficials sobre naixements de l’Institut Nacional d’Estadística, van posar de manifest que a nivell mèdic s’indueixen parts amb intencions de “comoditat logística”, és a dir, que les i els bebès neixin en horari laboral entre setmana [9] [10]. D’acord amb les gràfiques dels estudis basades en les estadístiques, abans de la generalització de les medicacions per a induir els parts, les i els bebès a Espanya naixien per igual tots els dies de l’any. Posteriorment es veu una clara pauta en la qual les i els bebès neixen de dilluns a divendres i en particular, no neixen en festius. És útil comparar els estudis d’ambdues organitzacions, ja que es pot apreciar com a Madrid no neixen bebès durant Sant Isidre però sí a Barcelona. A Catalunya no neixen pràcticament bebès durant la diada, però sí a Madrid. El dia de Sant Jordi, laborable, sí que hi ha naixements a Catalunya.

Aquests últims anys s’ha incorporat a l’activisme obstètric la perspectiva dels Drets Humans i en particular dels drets de les dones, a la autonomia i al consentiment informat en embaràs, part i postpart. Aquesta perspectiva ha tingut un impacte important en el debat sobre la violència obstètrica, ja que va més enllà de pràctiques, intervencions i dinàmiques concretes, centrant la qüestió en la necessitat de reconèixer les dones com a subjectes dels seus cossos, com a persones adultes amb la capacitat de prendre les seves pròpies decisions en relació als seus cossos i a com tenir cura del seu nadó.

La legislació sanitària vigent estableix que les persones usuàries dels sistemes de salut tenen dret a la autonomia i al consentiment informat [11]. És a dir, un cop informades de totes les seves alternatives a nivell mèdic (incloent-ne la de no fer res), a decidir la opció que més s’ajusti a les seves necessitats, expectatives i manera d’entendre la salut. Sovint succeeix que les dones veuen obstaculitzats aquests drets en l’àmbit obstètric, per diferents motius, malgrat tots ells tenen a veure amb el masclisme. Tradicionalment, a les dones no se’ns ha considerat adultes ni éssers racionals, i aquesta ombra encara permea la societat. Alhora, de les mares s’espera obediència i abnegació, en particular envers figures d’autoritat com són les persones que treballen en l’àmbit mèdic. Les dones que desafien aquests mandats amb freqüència són acusades d’irracionals, de males mares que volen posar en perill al seu nadó, de ser difícils.

El malestar i activisme de les dones ha estat reconegut per diferents institucions. En particular, el passat any 2019 les organitzacions i activistes van viure com una fita important el fet que tant la Assemblea General de les Nacions Unides [12]com la Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa [13], emetessin resolucions en les quals reconeixien la violència obstètrica, explicitant-ne el component de violència de gènere, així com establint la obligació d’aproximar-se a la qüestió des de la perspectiva dels Drets Humans.

Altres manifestacions interessants a aquestes resolucions consideraven als Estats i proveïdors de salut públics i privats directament responsables d’aquesta violència, així com explicitaven que les retallades pressupostàries formen part d’aquesta violència en la seva vessant econòmica. Finalment també rebutjaven la doctrina de la “necessitat mèdica” així com en denunciaven el seu abús, d’acord amb la qual la majoria de vulneracions es produeixen sota l’argument de que es vol salvar la vida del nadó. Desgraciadament a Espanya hem viscut casos mediàtics exemples extrems d’aquesta violència, com és el cas de les dones a qui se’ls ha induït el part o practicat una cesària per ordre judicial, sense tan sols donar-los el dret d’audiència, és a dir, sense haver estat escoltades.

Conclusions

Tal i com he exposat, el propi concepte de violència obstètrica, com ens aproximem a ella i des d’on la treballem ha anat evolucionant al llarg dels anys conforme acumulem experiències i expertesa. Actualment escric aquest article en un context de pandèmia causada per Covid-19, en la que igual que succeeïx amb molts altres drets de les dones i col·lectius variats, estem experimentant un retrocés.

Voldria tancar esmentant que no podem de cap manera normalitzar que les dones rebin una atenció obstètrica sense acompanyant, sense informació, sense que se’ls demani el consentiment, sense poder escollir centre de referència, entre d’altres.

Els Drets Humans no són cap luxe, i per tant no depenen (o no haurien de dependre) de si ens trobem en un context amable, conflictiu o pandèmic. Constitueixen la base en la que es construeix una ciutadania sana, diversa, respectuosa i democràtica.

Especialment en contextos difícils, com és el cas de la pandèmia per Covid19, tots els operadors tant institucionals, com mèdics, com jurídics, cívics, etcétera, haurien de tenir encara més cura de que les seves actuacions tendeixin no a la restricció sinó a la preservació dels drets.

[1] En relació amb aquest tema, poden ser d’interès els treballs de Barbara Ehrenreich i Deirdre English (2010) “Por tu propio bien: 150 años de consejos expertos a mujeres” publicat per Capitán Swing i el de Carme Valls (2016) “Mujeres, salud y poder” publicat per Ediciones Cátedra.

[2] També persones no binàries i homes trans amb capacitat gestant.

[3] Com a feministes sabem que posar nom a les experiències i en particular a les violències i opressions té un efecte important tant a nivell conceptual com pràctic.

[4] Aquesta circumstància la reconeixia de manera explícita i expressa el propi Ministeri de Sanitat a la Estratègia de atención al parto normal en el Sistena Nacional de Salud (2015). En concret a la pàgina 77 es diu que “Una gran variabilidad en la atención al parto en toda Europa, lo que denota la existencia de dificultades para que la evidencia científica logre guiar las decisiones clínicas. Que España es un país especialmente intervencionista; se encuentra entre los primeros en partos instrumentales, en inducciones, en episiotomías.”

[5] També existeix el debat de què considerem resultats satisfactoris a nivell obstètric. Sovint existeix una concepció patriarcal d’acord amb la qual si “el nadó està bé”, la experiència de la mare i la seva integritat física i psíquica són necessàriament secundàries, i així queden justificades nombroses violències cap a les mares, i es culpabilitza o es califica de males mares a aquelles que reivindiquen que no és incompatible tenir cura del benestar i la salut de nadons amb tenir cura del benestar i la salut de les mares.

[6] Tant per iniciar el part com per a accelerar-lo un cop ha començat. En anglès existeixen dos termes diferents per diferenciar l’anterior, induction (inducció d’inici) i augmentation (inducció intrapart), distinció lingüística molt interessant a nivell d’indicadors que faciliten un posterior millor anàlisi de l’atenció obstètrica.

[7] Fórceps, ventoses, espàtules.

[8] Maniobra per la qual professionals de la salut empenten la part superior de l’úter amb braços o colzes durant l’expulsiu. És perillós per a mares i nadons i està desaconsellada per la evidència.

[9] Dona Llum Associació Catalana per un Part Respectat (2018) Néixer en horari laboral. Disponible aquí.

[10] El Parto es Nuestro (2016) Nacer en horario laboral. Disponible aquí.

[11] Tant internacional, com nacional, com autonòmica.

[12] Resolució 71/170: Enfoc basat en els drets humans del maltracte i la violència contra la dona en els serveis de salut reproductiva, amb especial enfoc en l’atenció al part i la violència obstètrica.

[13] Obstetrical and gynaecological violence. Disponible aquí.

Marta Busquets. DONA LLUM.