#4 a l'avortament

Donem per fet que a Catalunya avortar és un dret garantit però, què en sabem de les barreres i obstacles?

Una dona embarassada de 14 setmanes demana ajuda per avortar al CAP. Des del servei li diuen que a partir de les 14 setmanes de gestació està prohibit i que haurà de continuar l’embaràs.

Una dona de 38 anys truca al Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS) i explica que al seu CAP, a Sarrià, li han dit que no la podien ajudar “perquè no feien res amb relació a l’avortament”. Al mateix CAP li han donat el telèfon de contacte del CJAS. Des de L’Associació hem trucat per saber què estava passant i ens expliquen que des que ha començat el confinament no s’estan ocupant dels casos relacionats amb l’avortament.

L'avortament durant la pandèmia. S'han vulnerat els nostres drets?

La COVID-19 ha provocat un terrabastall als sistemes sanitaris d’arreu del món. El Coronavirus, afecta principalment a nivell pneumològic, però ha acabat afectant fins i tot la forma en com ens relacionem o celebrem tradicions mil·lenàries. Ens ha sumit en un món on el que se’ns ha demanat ha estat aturar-nos i quedar-nos a casa, i ens ha portat a prendre grans decisions i la gran pregunta a respondre ha estat: que és imprescindible? I tot allò que no hem designat com a imprescindible, ho hem suprimit de les nostres vides, com abraçar a les persones que estimem o tot tipus de cirurgies i tractaments mèdics posposables. Al món i als sistemes sanitaris els li ha tocat respondre: és imprescindible la Interrupció Voluntària de l’Embaràs?, un dels drets més fonamentals de les dones i més discutits al llarg dels temps i arreu del planeta.

Com ens ensenya la història, quan hi ha una crisi, sovint, els drets de les dones queden en segon pla, pateixen retrocessos o són vulnerats. Cal doncs posar atenció durant les crisis per veure què passa amb aquests drets.

 

Ja a l’inici de la pandèmia, la ONU va situar dins les seves prioritats, el Dret a la Salut Sexual i Reproductiva en el pla mundial i, en concret, l’accés a l’avortament, al mateix nivell que l’atenció sanitària essencial o la seguretat alimentària. Què ha passat al món i a Catalunya?

Una de les anomenades gran potències mundials, els EUA ha aprofitat la pandèmia per atacar el dret a l’avortament i negar-lo en molts dels seus estats. No estem parlant d’un país on l’avortament era il·legal previ a la COVID, era un dret garantit per a les dones i legal. Dotze estats republicans, com Texas o Alabama, han bloquejat el dret en plena pandèmia. Texas va tancar les clíniques on es practicaven avortaments, per una ordre del governador, amb el pretext de que calia suspendre els procediments que no es consideressin medicament indispensables. Com indiquen els estudis científics, bloquejar l’accés al avortament no significa reduir els avortaments. Per molt que li neguis a una dona avortar, no ho deixarà de fer, i en canvi, el que provoca és que ho farà en condicions clandestines, sense garanties sanitàries. Això és el que ha passat en ple segle XXI: dones que han hagut de fer centenars i milers de kilòmetres per canviar d’estat per a realitzar-se una IVE (Texas té una superfície de 695.000Km²!). Les dones, han hagut de viatjar arriscant la seva pròpia salut i sense tenir en compte les pautes de salut pública (reduir la mobilitat), o encara pitjor, s’han hagut d’enfrontar a avortaments clandestins. Aquests avortaments fora del sistemes sanitaris, el que acaba provocant és un increment de les xifres de morbimortalitat femenina i no oblidem que darrera d’aquestes xifres, estem parlant de dones que perden la seva salut i fins i tot de dones que moren. Amb aquesta restricció, Texas va posar en evidencia que l’avortament no era essencial, va incomplir les recomanacions de l’ONU i els principals organismes de salut i va violar el Drets Humans.

Un altre exemple de països on de ben segur han augmentat els avortaments insegurs, són els països on prèviament a la pandèmia ja era il·legal avortar. A Andorra, el nostre país veí, les dones no poden avortar sota cap supòsit (ni el de violació). Les dones andorranes sempre han de creuar les seves fronteres per poder complir el seu dret fonamental. No tenim dades del nombre d’avortaments clandestins, o de complicacions derivades d’aquests, el que si coneixem, són experiències personals intenses de dones que s’han vist obligades a creuar la frontera en plena pandèmia, per venir a avortar a Catalunya. El tancament de fronteres ha tingut un impacte directe per a totes les dones, centenars o milers, que a diari han de creuar fronteres (entre elles la nostra) per a poder tenir una interrupció de l’embaràs amb garanties sobre la seva salut.

Si ens situem a Catalunya, la resposta va ser contundent, l’IVE era essencial i es va fer una resolució des del departament de Salut per a garantir el seu accés, obrint la via telemàtica. Catalunya ha estat pionera en l’atenció telemàtica a la IVE, es a dir, les dones no han hagut de desplaçar-se un mínim de dos cop a l’ASSIR per a fer una IVE. La primera visita podia ser de forma telemàtica. Aquest format àmpliament usat en d’altres països és segur segons la bibliografia, sempre tenint en compte que un professional doni la informació adequada i la dona disposi d’un centre mèdic si ho requereix. Galícia es va unir a Catalunya, però cap altre comunitat autònoma ho ha fet.

La pandèmia ha posat de manifest (de manera més accentuada) la desigualtat territorial pel que respecta a l’accessibilitat a la IVE. En tota la província de Lleida, no es realitzen IVE instrumentals.

 

És a dir, si una dona de la Seu d’Urgell desitja necessita una IVE instrumental, s’ha de desplaçar més de 180 km per anar a Barcelona a realitzar-la. Les lleidatanes estan condemnades a fer centenars de kilòmetres per a poder-ho fer i durant la pandèmia, a més a més, van haver de desafiar les normes de salut pública comunitària i posar per davant la necessitat extrema. Això, en plena pandèmia, suposava una doble exposició al virus. I si, a més a més, imaginem que era una noia molt jove, o una dona amb problemes econòmics i en risc d’exclusió social sense cotxe ni forma de desplaçar-se? La conclusió es clara, cal resoldre la desigualtat territorial.

Actualment, ens trobem en un moment on continuem tenint reptes importants pel que fa a la garantia de la IVE a Catalunya. Què passa amb les dones COVID positiu? Als circuits normals per a realitzar una IVE no les estan atenent amb normalitat, sembla que fins a no assegurar la no transmissió del virus.

A nivell de salut pública es molt encertat deixar a la gent que té el virus a casa, i per tant demorar les intervencions. Quan parlem però de dones embarassades que no ho desitgen, la realitat es complica i ens trobem davant de situacions realment complexes. Aquesta setmana hem tingut el cas d’una noia de 21 anys. Fa més de 15 dies que espera poder fer la IVE, no té simptomatologia de COVID-19 i encara no hem trobat on fer la intervenció. La noia, mentre espera, presenta vòmits i nàusees tot el dia. Viu amb una família que no sabem si la recolzen en aquesta situació o la fan sentir culpable. El que si és cert, és que ella avui ja m’ha preguntat com de gran era el que tenia dins l’úter. No perquè s’estigui replantejant no avortar, no pot fer una altre cosa, però sí que és cert que augmenten els sentiments de culpa i estigma que poden comportar aquest procediment, i això també te un impacte per la salut.

Cal prendre decisions valentes, i des dels organismes assegurar que els casos que no puguin esperar, no es demorin, be perquè les setmanes de gestació no ho permetin o be perquè la dona ho necessiti per la seva salut. Cal poder assegurar aquest dret també en dones COVID positives.

En plena pandèmia, vam veure intervencions postergades més d’un mes. Entenem que encara no coneixíem prou el virus, com protegir-nos, o quan era altament infectiu. Poc a poc anem coneixent-lo més. No és admissible que deixem una persona que no vol estar embarassada, durant un mes, sentint com la gestació creix dins seu, sense donar-li resposta.

Així que davant de tot l’ exposat, crec que no podem afirmar que a Catalunya l’accés a la IVE és i ha estat garantida per a totes. Cal ser valentes i la resposta de Catalunya ha de ser CLARA, creiem que realment la IVE és ESSENCIAL i NO es pot demorar.

Georgina Picas. Coordinadora de l’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva Litoral.