#5 a la reproducció assistida

Un dona de 36 anys ens explica que des del novembre de 2018 està a la llista de la Generalitat de dones que esperen una inseminació artificial o in vitro. Explica que de maig a novembre de 2018, com a mínim, no es va citar cap dona per poder fer aquesta intervenció, que només dura un parell de minuts. Explica que la llista d’espera és de 2000 dones. Critica que hagi de ser una clínica privada com la Clínica Puigvert, l’encarregada de gestionar les inseminacions a Catalunya. Confessa que, al final, sembla que l’única opció possible siguin les clíniques privades, que demanes xifres astronòmiques.

Diferents dones han reportat aquesta mateixa situació, afegint complicacions provocades per la desigualtat territorial o la mirada heteronormativa.

Dones sense parella masculina: accés i aplicació de tècniques de Reproducció Humana Assistida

La regulació de la Reproducció Humana Assistida (RHA) a l’Estat espanyol s’inicia l’any 1988, quan es promulga la primera llei específica sobre aquesta qüestió. Des d’aleshores, diverses lleis, decrets i protocols, tant d’àmbit estatal com autonòmic, han anat modificant i concretant aquesta regulació, tant pel que fa les tècniques emprades i els procediments aplicats, com pel que fa als supòsits i requisits per l’accés a les mateixes i a la seva inclusió dins dels sistemes de salut pública.

A Catalunya, l’any 2016 s’aprova l’actual Protocol de les tècniques de reproducció humana assistida, arran d’una important campanya ciutadana liderada per entitats feministes i LGTBI, especialment per la Campanya Feminista pel Dret a la Reproducció Assistida, així com del desplegament de la Llei 11/2014, de 10 d’octubre, per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia; i de la posterior resolució del Parlament de Catalunya instant a garantir l’accés als tractaments de RHA a les dones amb una parella femenina o sense parella, a la sanitat pública.

El nou Protocol, d’una banda, garanteix l’accés a les tècniques de RHA de totes les dones, independentment de la seva orientació sexual o situació relacional i, d’altra, estableix els requisits d’accés a aquestes tècniques, les competències dels diferents nivells assistencials (ASSIRs i centres hospitalaris), els circuits de derivació i l’abordatge mèdic i terapèutic en funció dels motius que duen les dones i les seves parelles, quan n’hi ha, a fer-les servir. Així, el nou Protocol s’adreça també a garantir l’accés a la informació, l’equitat territorial, el tracte digne i el respecte a les diferents situacions personals i opcions sexuals i l’adequació de les tècniques i terapèutiques a les situacions específiques de cada dona.

Quatre anys més tard, però, el desplegament del mateix ha estat escàs, sense que hi hagi hagut una inversió en recursos humans i materials que l’hagin possibilitat i, en ocasions, havent-se pervertit alguns dels principis en què es basava.

Així, en el moment actual, continuem assenyalant barreres, iniquitats i discriminacions que les dones sense parella masculina continuen trobant a l’hora d’accedir a les tècniques de RHA a la sanitat pública catalana.

Campanya Feminista Dret Reproducció Assistida Tweet

Si bé l’actual protocol contempla la necessitat de formar el personal sanitari i concretament el personal d’ASSIRs i centres hospitalaris, la realitat és que moltes usuàries de la sanitat pública manifesten continuar sotmeses a un elevat grau de desinformació, sense que als seus centres de salut de referència els sàpiguen assessorar de forma clara i actualitzada sobre el circuit, els procediments i els seus drets. D’aquesta manera, en nombroses ocasions, les dones sense parella masculina que arriben a accedir a aquesta informació ho fan gràcies al boca-orella, a grups feministes i LGTBI o a la recerca solitària a través d’internet.

Així, no es té constància que s’hagi dut a terme cap acció sistemàtica per part del Departament de Salut per tal de facilitar l’accés de professionals i usuàries a aquesta informació; com tampoc que s’hagi editat i divulgat material específic, més enllà de la publicació del Protocol mateix a la web del Departament.

Cal afegir que no es tracta únicament de manca d’informació sinó també d’informació incorrecta i no actualitzada, de manera que en diverses ocasions el missatge que reben les dones sense parella masculina és que no tenen dret a accedir a les tècniques RHA a través de la sanitat pública, i la desinformació és converteix, de facto, en una barrera i en un element de dissuasió en el procés reproductiu d’aquestes dones.

La barrera per accedir a aquestes tècniques es veu agreujada en els casos de dones vingudes d’altres indrets, que poden presentar un major grau de desconeixement del funcionament del sistema sanitari català així com barreres idiomàtiques o manca d’una xarxa informada que els pugui assessorar de forma adequada.

El present Protocol contempla una acreditació progressiva dels serveis d’ASSIR i dels centres hospitalaris territorials de referència per a l’aplicació de les tècniques de RHA de baixa complexitat, evitant el desplaçament de les dones cap a les unitats específiques i permetent reduir les llistes d’espera. Es fa referència, així, a una reordenació de la cartera de serveis amb l’objectiu d’augmentar l’equitat territorial.

Així mateix es determina que els ASSIRs són els serveis que han de dur a terme les exploracions i les proves diagnòstiques que han d’orientar el tipus de tècnica de RHA més adient i el nivell assistencial on aquesta tècnica es pot dur a terme.

Tot i això, 4 anys més tard, la realitat que ens trobem és que la iniquitat territorial no només no ha desaparegut sinó que, fins i tot, s’ha aprofundit. Així, no s’han acreditat ASSIRs i nous centres hospitalaris per a l’aplicació de certes tècniques de RHA i, a més, l’actual circuit centralitza totes les demandes de dones sense parella masculina a un únic centre sanitari, situat a la ciutat de Barcelona, obligant a les usuàries a fer un desplaçament en tots els casos.

D’altra banda, són nombroses les queixes d’usuàries a les quals no se’ls efectuen les proves pertinents als seus ASSIR de referència, essent derivades al centre específic sense una exploració prèvia i amb la dilatació temporal del procés que això implica.

Finalment, cal dir, que resta pendent la creació d’un banc públic de gàmetes, creació recollida en el Protocol actual i que, probablement, afavoriria, entre d’altres, la disminució de les llistes d’espera.

És important assenyalar que les llistes d’espera i la dilatació temporal fruit de derivacions mal fetes tenen un important impacte emocional i psicològic en les dones i les seves parelles, si n’hi ha, i poden suposar una barrera en l’accés a aquestes tècniques, atès que el límit d’edat per la inseminació artificial és de 38 anys i de 40 per fecundació invitro en la sanitat pública catalana.

Una de les queixes més reiterades és el tracte arbitrari al qual són sotmeses les dones que acudeixen a tècniques de RHA.

Així, per exemple, si bé el Protocol estableix per a dones sense causa coneguda d’infertilitat 4 cicles d’inseminació sense estimulació ovàrica, com a mínim; seguits de l’aplicació del protocol d’esterilitat – quan es dóna fracàs reiterat de la tècnica -, el qual pot incloure fins a 3 cicles d’inseminació amb estimulació ovàrica seguits de fins a 3 intents de fecundació in vitro (FIV ) – tant si es tracta de fecundacions amb òvuls propis com de donant –, la realitat és que en part dels casos coneguts no s’ha aplicat el Protocol seguint aquestes passes, reduint el nombre d’intents en els cicles d’inseminació o de FIV, , així com la FIV la tècnica recomanada en primera instància en nombroses ocasions, sovint en base a l’edat de la dona, a un factor que pot ser considerat condicionant però en cap cas, determinant.

D’altra banda, quan les dones accedeixen al recurs específic, reben informació molt diferent en funció del o de la professional sanitària que els atén, sense que el nombre d’intents o els motius específics per descartar nous cicles d’una determinada tècnica quedin recollits en cap document estandarditzat que les dones puguin conèixer a l’inici del procés.

El topall d’edat és també un factor de tracte arbitrari, en aquest cas potenciat per la discrepància entre el topall recollit a la Llei 14/2006 (40 anys) i el recollit en l’actual Protocol (38 anys). De manera que trobem dones de 38 anys a les quals se’ls denega directament la derivació al servei especialitzat i d’altres que són ateses en aquest servei amb 40 anys o fins i tot sobrepassat aquest límit si han iniciat el tractament prèviament a aquesta edat.

Moltes de les queixes al·ludeixen a un tracte basat en la premissa que la seva preferència sexual o el fet de ser dones sense parella és una desviació de la norma i, per tant, part de les preguntes realitzades durant la fase exploratòria inclouen aspectes de la seva vida sexual prèvia adreçades a conèixer si hi ha hagut parella masculina i acte sexual amb penetració en algun moment de la seva història vital. Es tracta de preguntes ofensives sense cap validesa mèdica, atès que, com a màxim, la informació d’interès requerida hauria de ser si hi ha hagut algun embaràs previ, si aquest ha estat viable i si hi ha hagut dificultats per aconseguir-lo.

Quant a l’atemptat a la integritat física, cal recordar que el Protocol estableix que el supòsit de partida és que les dones amb una parella femenina o sense parella no tenen problemes d’esterilitat i, en conseqüència, el model clínic assistencial és diferent, atès que no cal realitzar algunes de les proves diagnòstiques ni aplicar certs tractaments. Per contra, continua sent una pràctica habitual la realització de certes proves invasives així com l’aplicació de tractaments estandarditzats, com ara l’estimulació ovàrica sistemàtica.

Tenint en compte el conjunt de qüestions assenyalades en el present article, queda clar que la implementació de l’actual Protocol de les tècniques de RHA ha estat, fins al moment, deficient, no havent assolit l’objectiu d’acabar amb les discriminacions viscudes per part de les dones sense parella masculina i, fins i tot, agreujant algunes de les existents.

És per aquest motiu que es fa palesa la necessitat de continuar fent incidència política per part d’entitats i col·lectius feministes, LGTBI i de defensa de drets sexuals i reproductius alhora que cal exigir a l’Administració pública que actuï per tal de garantir el desplegament dels drets fonamentals als quals afecta l’accés i l’aplicació de tècniques RHA i eradicar les discriminacions persistents. 

Campanya Feminista Dret Reproducció Assistida Tweet

Campanya Feminista pel Dret a la Reproducció Assistida.