Epíleg


Nou mesos sobrevivint i resistint a una situació que ha trastocat les nostres vides, les nostres relacions, la nostra quotidianitat. Però, el dia abans de les mesures de confinament i de restricció de moviments ja no estàvem bé. Anys de crisis superposades s’acarnissaven de manera cruenta amb els cossos de les més vulnerabilitzades, les oblidades del sistema, les que no són reconegudes, les que el sistema no els parla, i molt menys escolta, encara que criden ben fort. Amb les que són violentades i malgrat tot resisteixen, sobreviuen, lluiten i gaudeixen des les seves xarxes de suport mutu, des del que és comunitari, col·lectiu, des del veïnatge. Amb les que saben millor que ningú que la crisi de la COVID-19 ha colpejat, i colpeja, amb molta més força a les seves portes que a les portes dels rics. Amb les que se’ls hi escapava un somriure fastiguejat en escoltar diàriament que la COVID-19 ens fa a tots iguals. Amb les que escolten als televisors que han estat i segueixen essent essencials durant la pandèmia i, a la vegada, se’ls nega el dret a la ciutadania, a la sanitat universal o als drets laborals. Amb les que l’autodenominat “govern més progressista i feminista de la història”, ni enmig d’aquesta crisi, les ha reconegut com a subjectes polítics. Amb les que no se’ls ha tornat el dret a la salut, ni a la targeta sanitària robada per un sistema austericida. Amb les que es desperten cada matí amb la Llei d’Estrangeria a sobre. Amb aquelles que, durant el confinament, no han tingut temps ni de fer ioga, ni de cuinar pastissos, ni de fer pa, perquè s’han vist obligades a sortir a treballar en la precarietat més salvatge per poder sobreviure, elles i els seus. Amb les que no se’ls garantia el dret a l’avortament abans, i molt menys ara; a les que pateixen racisme institucional quan s’acosten a un centre sanitari a demanar informació.

Durant aquests mesos, L’Observatori hem seguit treballant. Hem donat suport a dones obligades a desplaçar-se centenars de quilòmetres per poder realitzar una IVE, amb la por del contagi, saltant-se les mesures de confinament. Hem estat testimonis de com s’incrementava la violència institucional exercida per l’Estat de manera directa en no categoritzar com a essencials els Drets Sexuals i Reproductius de les dones, les nenes i persones LGTBIQ+ en el primer paquet de mesures per donar resposta a la crisi. Hem vist com en el Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS) la demanda per a la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (IVE) s’incrementava en un 66% respecte a l’any anterior. Hem estat testimonis de com les restriccions de moviment acompanyades de mesures punitives i sancionadores afectaven de manera desproporcionada a aquells col·lectius més vulnerabilizats i estigmatitzats, com són les persones transgèneres, les persones vivint amb VIH i les treballadores sexuals. Hem acompanyat les persones que han denunciat a L’Observatori i les usuàries que s’han acostat a nosaltres. Hem treballat, enmig de tota aquesta quimera, per seguir garantint els Drets Sexuals i Reproductius. Hem escrit manifestos, hem fet incidència política, de vegades soles, de vegades amb altres. Alguns governs ens han escoltat, altres ni ens han llegit. El que més ens preocupa és, tanmateix, tot allò que el confinament ha fet invisible. Hem vist com s’ha invisibilitzat la població jove i adolescent durant els mesos de confinament per passar a criminalitzar-la i culpar-la des del primer moment de la desescalada.

El que aquí presentem és una mostra breu del que han viscut persones a les quals se’ls han vulnerat els Drets Sexuals i Reproductius durant aquests mesos de pandèmia, però que —així i tot— han resistit i han decidit denunciar-ho per fer-ho visible en aquest informe.