“No t’ho puc assegurar, però diria que no”. Aquesta és la informació obtinguda després de consultar telefònicament a Sanitat Respon si, com a dona sola o amb parella dona, es pot accedir a la reproducció assistida a través de la sanitat pública. La Marina i la Sílvia van rebre diverses negatives des dels seus Centres d’Atenció Primària fins que, gràcies al boca-orella, van descobrir que a l’Hospital del Mar, centre sanitari públic de Barcelona, hi havia lesbianes que havien iniciat un procés de reproducció assistida. Després de més d’un any i certs entrebancs, van aconseguir materialitzar el dret a ser mares, conscients, però, que són “molt afortunades”, perquè hi ha moltes dones que desisteixen pel camí. Les males experiències, malauradament compartides, han empès una campanya feminista pel dret a la reproducció assistida de totes les dones, que, recentment, ha presentat un escrit de queixa al Parlament i al Síndic de Greuges.
Moltes dones es veuen immerses en un laberint confús i incert a l’hora d’intentar exercir els seus drets sexuals i reproductius. La pàgina informativa del Departament de Sanitat està plena de contradiccions. Per una banda, assenyala que poden ser usuàries del tractament, “amb independència del seu estat civil i orientació sexual”, fent referència a lallei espanyola de 2006. Per l’altra, especifica que, només serà a càrrec del sistema nacional de sanitat, “quan no existeixin altres raons que les derivades de l’estat de salut”, és a dir, d’infertilitat. No obstant això, l’advocada de la campanya, Laia Serra, després d’una àmplia recerca, ha pogut desplegar un paraigua legislatiu que avala l’accés per a totes les dones. A banda del text de 2006, la llei contra la LGTBfòbia -aprovada l’octubre de 2014-, expressa el compromís per “garantir a les dones lesbianes la igualtat d’accés a les tècniques de reproducció assistida”. Per Serra, també hi ha un “cos normatiu sòlid en l’àmbit europeu i internacional”, com la Carta dels Drets Sexuals i Reproductius aprovada per la Federació Internacional de Planificació Familiar (IPPF), o elposicionament de la Comissió de Drets de la Dona i Igualtat de Gènere a la UE. En tot cas, assevera que “l’obligació de la interpretació de la llei a la llum dels convenis internacionals ratificats per l’Estat espanyol, prohibeixen la seva aplicació en sentit discriminatori”.
En el seu moment, el 2014, l’aprovació de la reforma de la cartera de serveis del Sistema Nacional de Salut, ja va aixecar les crítiques de col·lectius LGTBI i feministes. Amb aquesta normativa, el Govern espanyol va restringir l’accés a la reproducció assistida per a dones heterosexuals, a través de les següents condicions: “trastorn documentat de la capacitat reproductiva” i/o “absència de consecució d’embaràs després d’un mínim de dotze mesos de relacions sexuals amb coit vaginal”. A Catalunya, la Guia de la reproducció assistida ho replica, especificant que el protocol de la xarxa sanitària pública és exclusiu per a “les parelles heterosexuals estèrils”. Tot i tractar-se de normes de rang inferior a la Llei de 2006, a la pràctica, la majoria de les dones no heterosexuals han de recórrer a l’atenció privada per a poder ser mares. A més de les dificultats d’accés, Anna Ponces, una de les portaveus de la campanya, subratlla el tracte discriminatori durant el procés.
“Vull ser mare i no sóc estèril”
Tan bon punt accedeixes a la reproducció assistida –sigui pública o privada–, ets testimoni d’uns procediments dissenyats per a un model concret de família: l’heterosexual. Medicalització, formularis regits pel binomi dona/home o demandes excepcionals al Registre Civil en són algunes evidències. “Et tracten com tinguessis un problema d’infertilitat”, lamenta l’Anna, i per tant, tot i que aparentment –després de fer-te proves específiques–, no el tens, “t’hormonen”.
Des de la campanya, també han identificat que, des d’alguns centres d’atenció primària, s’ha negat la medicació necessària per a la lactància induïda, que permet que les mares no gestants de les parelles lesbianes puguin alletar els seus nadons. Alhora, per a l’aplicació de la ROPA (tècnica d’ovodonació que permet la maternitat biològica entre la mare genètica i la mare gestant), els centres de reproducció assistida demanen que estiguin casades, però, en canvi, a les parelles heterosexuals no se’ls exigeix el vincle, encara que l’home doni esperma a la seva parella. El matrimoni també és un dels requisits amb què han topat algunes dones al Registre Civil, en inscriure la criatura. En primera instància, a la Marina i a la Sílvia els van denegar el reconeixement de les dues com a mares, fins i tot encara que es casessin, però després de parlar amb la cap d’inscripció de naixements, van aconseguir figurar com a mares de l’Abril, presentant un certificat de l’Hospital del Mar.
El 2014, el Gocapac
De males experiències n’han documentat moltes, totes sota el comú denominador de no tenir una parella masculina. A banda dels de parelles de dones, també existeixen casos com el de la Laia, que va decidir ser mare sense parella. Després d’esgotar quatre oportunitats d’inseminació artificial, va voler accedir a la fecundació in vitro, però van negar-li l’accés a la llista d’espera als dos centres públics on fan el tractament, l’Hospital Clínic i la Vall d’Hebron de Barcelona, pel fet de ser dona sola. “Et neguen un tractament mèdic pel teu estat civil”, que a la privada pot costar entre 5.000 i 10.000 euros, i tota aquesta batalla, et genera “estrès i tensió”.
De moment, la campanya compta amb més de 50 entitats i col·lectius d’àmbit feminista, de drets LGTBI, de la societat civil i un paraigua legislatiu que apel·la tant a convenis internacionals com a normatives europees. A més, ja hi ha un precedent jurídic a Astúries, on una sentència del Tribunal Superior de Justícia, el 2013, va condemnar la sanitat pública a reintegrar 7.723 euros a una dona lesbiana, el cost privat del tractament de reproducció assistida que se li havia denegat. L’advocada Laia Serra, assegura que si es continua vetant l’accés, hi hauria la possibilitat de presentar una denúncia internacional.