Tren de la libertad: l’experiència de tres sòcies de l’APFCIB

1 de febrer de 2014: Crònica d’una dia històric

Ja feia dies que els mitjans de comunicació anunciaven l’esdeveniment que avui, dia 1 de febrer, anava a produir-se a Madrid i que protagonitzem les dones. Les dones que hem estat sempre a l’avantguarda de la defensa dels nostres Drets Sexuals i Reproductius, que els hem defensat amb tant de valor i força i que ara pretenen arrabassar-nos!

Pensàvem que la manifestació seria massiva, però no ens esperàvem que ho fos d’una manera tan espectacular! (“Después dirán que somos 5 o 6” cridava la gent). Avui ha estat una gran alegria poder assistir a aquesta macro manifestació feminista. I diem feminista perquè són els ideals feministes (els ideals d’una societat) els que s’han defensat, no perquè el carrer fos ocupat únicament per dones. Ens al contrari, des d’Atocha fins a la Plaça Neptuno hi havia una autèntica marea humana, formada per persones de tota mena: dones i homes i tota la seva diversitat, grans i joves, sols o acompanyats dels seus fills i filles, amics i amigues… I no tan sols de Madrid, sinó que han vingut persones de totes les comunitats de l’Estat Espanyol (i fins i tot de fora d’Espanya), amb les seves banderes i insígnies, amb lemes molt diversos, sovint divertits, alguns de més seriosos i, de vegades, dramàtics per la realitat del seu contingut. Però sempre amb un plantejament comú: DRET DE LES DONES A DECIDIR, AVORTAMENT LEGAL I GRATUÏT. Ha estat un espectacle fascinant, emocionant, de cohesió i de lluita comú.

Dia meravellós. Fins i tot el sol ha sortit per a posar una nota de llum i esplendor a aquest dia que serà recordat, esperem, com el dia que es va aconseguir aturar la reforma de la llei de terminis sobre l’avortament: una reforma basada en una ideologia anacrònica, una reforma sense sentit, una reforma cruel. Alguna de nosaltres ens hem retrobat amb el nostre passat i amb persones molt estimades que van formar part d’ell, perquè el camí estava ple de dones que són històriques dins la lluita feminista. Però, ara, criden els lemes dels nous temps seguint l’empenta de les mes joves: “Y si el Papa estuviera preñao, el aborto seria sagrao”, “Aquí mandan los curas como en la Dictadura”, “Al PP la sotana se le ve”, “Hartas de la Iglesia, no nos da la gana de seguir aguantando talibanes con sótana”, “Mujer si no luchas nadie te escucha”, “Donde están, no se ven, los abortos del PP”… eren alguns dels crits de llibertat que tothom (tothom) repetia. Perquè “Sí SE PUEDE”. Allò que no es pot, allò que no és possible, és tirar per terra tot el que han creat les nostres antecessores amb el seu esforç, tot el que han fet les nostres companyes i que ens permet gaudir d’uns drets que pensàvem estaven garantits. Però es veu que això dels DSiDR és una cosa molt fràgil i sempre hi ha gent disposada a fer-los invisibles. No ho aconseguiran!

Gràcies a les dones per estar altra vegada aquí, al carrer, i gràcies als homes per acompanyar-nos, per haver interioritzat el fet que també som persones de dret, i per reivindicar amb nosaltres l’eradicació del masclisme i la defensa de la llei de l’avortament vigent. És indescriptible la creativitat de les dones i de les seves associacions per a manifestar les nostres exigències en un ambient festiu i divertit. Això sí, el missatge era clar i unànime: es demanava la dimissió del Ministre Gallardón, es denunciava la influència de l’església cristiana en la reforma de la llei, s’expressava el malestar per les continues accions del Govern encaminades a delmar les nostres llibertats i drets. Tanmateix, és un missatge que el Govern no vol escoltar, a jutjar per les tanques i l’exagerat desplegament policial que ens ha impedit arribar al Congrés. De què tenen por? De la nostra sexualitat?

Tant és! El tren de la llibertat continuarà la seva marxa, perquè “Sí es pot” i aquest tren no hi ha qui l’aturi.