Titulars de diaris, twits, posts de diverses xarxes ens han recordat aquests dies que el projecte de llei contra el dret a l’avortament del PP ens situa, en matèria de drets, 30 anys enrere. Bé doncs el que us proposo és fer realitat aquest viatge en el temps, anar 30 anys enrere per tal d’analitzar com es va dur terme la lluita pel dret a l’avortament als pobles i barris del nostre país, a finals dels anys setanta i fins a l’aprovació de la llei el 1985, amb la idea que puguem extreure’n alguns aprenentatges per a les lluites del present.
No fa 30 si no gairebé 40 anys, amb la declaració de Nacions Unides de 1975 com Any Internacional de la Dona, encara sota la dictadura franquista, es van anar produint diversos moviments de dones. Alguns d’aquests moviments s’havien anat gestant a la universitat i en ambients intel·lectuals, altres als barris a partir de la iniciativa del PCE/PSUC d’entrar amb el Movimiento Democrático de Mujeres, en una estructura com les Asociaciones de Amas de Casa i fer-les servir com espais de lluita contra la carestia de la vida però també amb objectius de democratització de la societat. Als barris de ciutats com Madrid i Barcelona i a les seves perifèries obreres va sorgir un moviment de dones que va dur l’agenda del feminisme, de forma capil·lar, als sectors populars. Amb això no vull dir que aquestes dones donessin lloc a una transposició del feminisme de tall intel·lectual i de classes mitjanes als barris i pobles si no que van construir un espai propi, un feminisme de les classes populars que combinava les demandes de drets, com el dret al propi cos, amb la reivindicació d’equipaments i serveis als barris que els permetessin donar resposta a les necessitats inherents a la cura. Unes necessitats que elles assumien com a part del rol propi el que els va valdre l’acusació de ser “menys feministes” per part de dones de classes mitjanes i altes que preconitzaven la ruptura radical amb el patriarcat. Les dones de barris i poblacions del Cinturó Industrial de Barcelona es van anomenar col·lectivament “feministes”, així ho mostra per exemple que formessin part de la Coordinadora Feminista, ens sorgit a partir de les Jornades Catalanes de la Dona del 1976, o que a nivell local també es creessin Coordinadores Feministes com la del Baix Llobregat, per exemple.
Front a la idea del feminisme hegemònic d’un subjecte “dona” únic, l’experiència de lluita de les dones dels sectors populars ens mostra que hi havia (i hi ha) una heterogeneïtat d’interessos (travessats per desigualtats de classe, edat i d’origen, entre d’altres) sovint contradictoris. Un element que van posar de manifest els anys vuitanta les dones indígenes i negres en la seva crítica a un feminisme occidental blanc i de classes altes que les excloïa. Ens resulta més útil analitzar el moviment de dones als barris i pobles de la nostra geografia a partir del marc que ofereix la seva consideració com a moviment ampli de dones(Maqueira: 1995).
Aquest moviment de dones als barris i pobles estava format per grups de dones i per vocalies. En el primer cas, optaren per un funcionament explícitament autònom, generalment constituïdes en associacions, el que representava superar mil traves burocràtiques i legals i amagar els objectius reals davant la desconfiança amenaçant dels funcionaris del règim. En el cas de les vocalies de dones, aquestes es crearen com a comissions de dones dins de les associacions veïnals. Aquesta fórmula, existir com a grup exclusivament format per dones al si de una organització mixta i defensar reivindicacions específiques com a dones, en ocasions va ser font de conflictes interns, malgrat tot, menors dels que cabria esperar a l’època, possiblement perquè algunes de les dones que formaven part de les vocalies eren reconegudes també com a figures d’autoritat al barri i a l’associació per la seva implicació a la resta de les reivindicacions veïnals, altra interpretació, menys benèvola, tindria a veure amb una consideració dels temes de la vocalia com a menors, sectorials en termes de l’època, per tant vers els que el conjunt mantenia una tensió inferior quan no una actitud d’indiferència. Les vocalies de dones tenien un grau d’autonomia variable, una representant de la vocalia formava part de la junta de l’associació veïnal. Les dues categories, grups de dones i vocalies tenien en comú el seu caràcter d’organitzacions locals, molt lligades al territori i que feien d’aquest el seu marc d’intervenció política.
Situem-nos en el context de les darreries del franquisme. Si la guerra i la postguerra van representar una pèrdua de llibertats pel conjunt de la població, en el cas de les dones el desballestament de tots els drets i la promoció d’un ideal femení de subordinació, castedat i domesticitat va ser específic i sistemàtic. A mitjans dels anys setanta no existien drets bàsics com el divorci, els anticonceptius eren prohibits [1] i l’avortament, l’adulteri o l’amistançament [2] eren delictes. Poder avui resulta difícil situar-se i imaginar quines eren les condicions de vida de les dones que arribades en successives onades migratòries als pobles i barris obrers de Barcelona es trobaven amb unes duríssimes condicions de vida. Els barris van ser construïts sense cap mena de servei, de vegades en autoconstrucció, altres com a polígons concebuts com a ciutats dormitori. Les primeres lluites en les que es van implicar les entitats veïnals i de forma molt especial les dones van ser per reivindicar semàfors a cruïlles perilloses, per un ambulatori o per un mercat, per escoles bressol o per tal que el transport públic arribés als barris perifèrics.
Eren dones procedents sovint de zones rurals on l’experiència de treball començava molt aviat. Malgrat que el franquisme va estendre l’ideal de la dona dedicada a la llar i l’home guanyador del pa, les famílies de les classes populars difícilment podien fer front a les despeses, sobre tot en els primers temps, amb un sou únic. Per tant les dones van treballar i molt. A les fàbriques, en especial als sectors més feminitzats com el tèxtil, a serveis, com a auxiliars o infermeres, mestres, treballadores socials, secretaries o funcionaries. Però una gran part d’elles van treballar en economia submergida, cosint a casa per a fàbriques, tenint hostes, fent neteges a cases o a oficines de forma de vegades transitòria, de vegades estable.
Sense cap mena d’educació sexual ni a l’escola ni fora, sense accés als anticonceptius, els avortaments es duien a terme en situacions de clandestinitat, sovint sense les mínimes condicions higièniques, quan hi havia complicacions les dones tenien por d’anar a l’hospital per a no ser descobertes i empresonades. Els anys setanta a les presons de dones hi havia dones preses per motius polítics, però també les que estaven preses per delictes “específics” de les dones, com l’avortament (fer-los o haver avortat), la prostitució (en aplicació de la “Llei de perillositat social”) o l’adulteri (un delicte pel que les dones podien acabar a la presó però els homes no). La reivindicació d’Amnistia del famós trio Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, no contemplava les dones empresonades per aquests delictes, així que el moviment feminista dels setanta va fer de l’Amnistia per la Dona una de les seves reivindicacions centrals.
Va ser en aquest context en el que als barris i pobles va anar sorgint un moviment de dones que van voler trencar amb un model de feminitat imposat i en gran mesura van haver de re inventar-se. La lluita per la despenalització de l’adulteri, pel divorci, per una sexualitat lliure que feia bàsics els drets a l’anticoncepció i a l’avortament, va ser majoritàriament assumida i empesa des de els grups de dones i les vocalies. Amb la indispensable complicitat de DAIA (Dones per l’Autoconeixement i l’Anticoncepció – grup format per dones expertes en salut sexual i reproductiva) a cada barri i poble es duien a terme xerrades informatives i debats sobre sexualitat i anticoncepció. Aquestes xerrades, generalment obertes només a les dones, s’omplien sempre de gom a gom, es publicaven fulletons explicatius sobre anatomia femenina i mitjans anticonceptius. En alguns casos es va anar més enllà, es van dur a terme experiències d’assessorament i atenció directa amb l’obertura d’espais portats per voluntàries, algunes com a consultores que s’havien format amb DAIA, d’altres joves infermeres o ginecòlogues. Algunes vocalies i grups van dur a terme experiències col·lectives d’autoexamen, com la duta a terme per les dones de la Vocalia de Dones del Carmel. Experiències que no sols aleshores foren agosarades si no que avui ens costa imaginar-les. Molt aviat, pel cas de Barcelona l’any 1978, es van començar les negociacions amb diversos ajuntaments (pre-democràtics, recordem que les primeres eleccions van ser l’any 1979) per a la creació dels Centres de Planning (Centres de Planificació Familiar). Les dones dels grups i vocalies, junt amb DAIA, van dur a terme un procés de recerca i construcció teòrica a partir de l’ experiència, entorn les concepcions relatives al cos, la reproducció, la sexualitat o el model d’assistència que s’havia de donar en aquests centres. Van definir els rols de les professionals que hi havien de treballar i fins i tot en alguns casos es va participar en el procés de selecció de les persones que havien de treballar als primers centres.
Tot i que el dret a l’avortament apareix a les conclusions de les Jornades Catalanes de la Dona de 1976 com reivindicació de la legalització i que fos a càrrec de la seguretat Social, és el 1979 amb la inculpació de 10 dones i un home a Bilbao per avortar o per haver practicat avortaments que esclata la campanya pel Dret a l’Avortament al conjunt de l’Estat.
La lluita pel dret a l’avortament va representar un revulsiu ideològic que va portar les dones a haver de confrontar els ideals hegemònics de maternitat i a posar en primer pla el dret al propi cos, el dret al plaer, a una sexualitat lliure, la idea que les dones podien tenir un projecte de vida diferent de la maternitat, o el dret d’adaptar la maternitat per tal que els permetés dur a terme altres projectes. En la mida que l’avortament era fruit d’una sexualitat androcèntrica i una agressió al cos de la dona, els grups més radicals es van inhibir en aquesta reivindicació.
La lluita pel dret a l’avortament en aquesta primera fase que va des de 1979 fins el 1985 suposa el desplegament de diverses formes de pressió. Algunes d’elles clàssiques, actes i manifestacions, recollides de signatures, d’altres com les autoinculpacions (“Jo també he avortat”) van suposar un nivell d’implicació personal important, moltes de les dones signants van ser cridades a declarar. Però em vull detenir en una de les formes de desobediència civil més esteses i poc conegudes de la Transició. Les permanències per a donar adreces i indicacions de on anar a avortar que van dur a terme DAIA i les Vocalies de Dones. Cada setmana centenars de dones anaven a Avinyó (si no tenien passaport) o a Londres o Amsterdam per avortar i aquestes dones passaven per Vocalies de Dones dels barris o pobles on es donava informació entorn la preparació, quan havien de començar a prendre antibiòtics, els procediments de l’avortament que se’ls practicaria i quines opcions tenien par a fer el viatge, contactes, clíniques. Moltes de les vocalies i DAIA rebien de l’ordre de 40 a 60 dones setmanalment. Eren espais on les dones que feien les permanències escoltaven els drames personals de les dones en un moment d’especial angoixa. Aquestes permanències que es feien en diversos espais del territori, associacions veïnals, locals dels grups de dones, constituïen un desafiament a la prohibició d’avortar. Quan el 1985 s’aprova la primera llei de despenalització parcial de l’avortament el 1985, el moviment feminista, denunciant lo restringit d’aquesta llei, fa un pas endavant en el desafiament a través de la desobediència civil i a les Jornades Estatals que es van dur a terme a les Llars Mundet el mateix any, pràctica dos avortaments i ho fa públic. A partir d’aquesta data la lluita en favor del dret a l’avortament decau tot i que algunes activistes segueixen considerant-lo una prioritat, possiblement això permet més tard fer front a una dura companya de la dreta i entrar a la segona fase de la lluita pel dret a l’avortament els anys 2007-08.
REFLEXIONS
Si te sentit per a mi tornar sobre l’experiència de les Vocalies i Grups de Dones als barris i pobles catalans i en concret sobre com es va plantejar fa 40 anys la lluita per un dret que ara ens vol ser de nou arrabassat, és, com deia al inici per tal de preparar-nos per a fer front de nou a les agressions contra els nostres drets col·lectius.
D’entrada sobte el desconeixement de una experiència que ha estat poc present en els textos sobre el feminisme a la Transició, la invisibilitat de les dones a la historiografia del nostre país és molt més que un mite encara. L’experiència de les dones que duien a terme les permanències de l’avortament s’inscriu en una pràctica estesa al moviment veïnal de l’època, la d’oferir serveis que les administracions públiques no oferien per tal de fer evident la seva necessitat i demanar que fossin assumits, en aquest cas per la sanitat pública. Pel que fa als Centres de Planning van tenir una breu però intensa etapa que s’acostava a l’autogestió, quan el 1991 va començar la seva integració al ICS les pautes que el moviment feminista havia anat marcant van desaparèixer, el que es va viure com una pèrdua per part de les seves impulsores. Era el preu a pagar per a la universalització d’un dret? Igual que va succeir amb altres serveis oferts per les entitats veïnals, la línia divisòria entre oferir un servei amb finalitat de denuncia i fer-ho emmarcat en una ideologia de l’assistencialisme pot arribar a ser molt subtil. En el cas de les permanències de l’avortament, van significar un desafiament a l’estat, però no van aconseguir cooptar dones pels grups. Malgrat els intents que en tornar de l’avortament tornessin a passar per la vocalia o el grup per a compartir la seva experiència, la realitat era que la majoria de les dones no ho feien, havia estat un succés prou traumàtic com per voler-ho oblidar el més aviat possible. Les dones que van participar d’aquesta experiència la recorden com a molt desgastant, tant per a les activistes que entraven en aquest cos a cos amb dones en situacions sovint, d’extrema precarietat, víctimes de maltractaments, com per les dinàmiques dels propis grups que quedaven absorbides per l’allau de dones i la necessitat de donar resposta a una autèntica situació d’emergència social.
La lluita pel dret a l’avortament de la transició va ser duta a terme fonamentalment per les dones. Però la lluita pel dret a l’avortament s’inscriu en la lluita més amplia per l’autonomia personal. Altres ofensives de la dreta com el projecte de llei de Tractament Ambulatori Involuntari per a persones amb problemes de salut mental també s’inscriuen en aquests marc que minva els drets de les persones a decidir. D’altra banda en aquests 40 anys hem avançat en les concepcions relatives també a un exercici de la paternitat implicat i responsable. Per tant la decisió darrera sobre quan i com dur endavant o interrompre un embaràs és de la dona, però la lluita pels drets és una lluita col·lectiva que interpel·la a tothom. Haurem de pensar doncs noves pràctiques de resistència i de desobediència civil que impliquin no només les activistes feministes, sinó el conjunt de la societat i també els sectors professionals.
S’ha instaurat un discurs que presenta la Transició com una derrota i en part ho és. Els sectors populars tenien una agenda molt més ambiciosa que la que finalment es va dur a terme. Però també és cert que els sectors del règim i fins i tot la socialdemocràcia haguessin optat per una democràcia encara més retallada de no haver estat per l’embranzida que els moviments socials van donar a les lluites per cotes més altes de llibertats. Amb això no vull negar les responsabilitats d’una esquerra que va desmobilitzar els sectors populars en lluita i va entrar de ple en la voràgine de prioritzar els resultats electorals de la que sembla no haver sortit encara. Però si no som capaces de valorar també els nostres encerts i conquestes caiem en el fatalisme paralitzador. Quan diversos moviments actuals ens diuen que sí que es pot, recordem que la lluita de les Vocalies i Grups de Dones van incidir en la presa de consciència sobre les desigualtats social i en especial de gènere. Aquesta consciència va ampliar l’estat del benestar incorporant demandes que havien estat concebudes com a específiques de les dones com a demandes del conjunt de la societat. El trencament de la dicotomia públic-privat va permetre que temes com l’homosexualitat, el dret al propi cos o la lluita contra els maltractaments es convertissin en temes de reivindicació política. Un ensenyament que avui podem i hem d’incorporar és que els drets no és conquisten d’una vegada per totes, cal seguir lluitant per a mantenir-los i eixamplar-los permanentment.
Com en altres lluites, podem dir que en el procés de lluita que he descrit, tan important va ser la implementació de noves formes de lluita, la desobediència civil i traslladar al conjunt de la societat el debat sobre les desigualtats i el dret al propi cos com els processos de construcció teòrica a partir d’una epistemologia feminista.