Des del primer moment que parlem amb ella es mostra molt preocupada: “Nosaltres treballem amb el territori, parlem amb molta gent, especialment amb població vulnerable. I està sent molt dur perquè veiem que la violència masclista està augmentant”. Qui ens ho explica és la Sílvia Aldavert, coordinadora de l’Associcació de Planificació Familiar de Catalunya i les Balears i de l’Observatori dels Drets Sexuals i Drets Reproductius (ODSiDR). L’hem trucada des de Xarxa Penedès perquè aquesta setmana se celebra el Dia Internacional contra la Violència de Gènere, i a l’associació on treballa coneixen de primera mà els rols que s’estableixen actualment entre noies i nois, quines polítiques públiques s’impulsen per evitar la violència masclista i quines conseqüències està tenint la crisi en les relacions de gènere.
En què es concreta aquest augment que veieu de la violència masclista?
La crisi està comportant un augment de la vivència de la violència a les llars. I ens trobem que moltes dones no es poden plantejar de fer el pas de la denúncia perquè no tenen la possibilitat de fer la seva vida independent. Aquest augment no es tradueix en dones mortes, sinó que és un tipus de violència cada vegada més estesa.
També en les generacions més joves?
Precisament, ens preocupa molt com es relacionen joves i adolescents a nivell de rols de gènere, ja que trobem moltes relacions abusives. Està molt estesa la percepció que les noies han de ser unes princeses i que això va lligat a una vivència de la sexualitat determinada, i els nois també es veuen empesos pels rols que els marca el masclisme.
Parles de relacions abusives. Ens en pots posar un exemple?
Doncs inclouen qualsevol tipus d’abús. Per exemple, quan un noi diu a la seva parella que no es pot posar una faldilla curta perquè no vol que provoqui altres nois. O pressionar per tenir una relació sexual, argumentant “si m’estimessis, ho faries”. O intentar convèncer que no cal fer servir el preservatiu. Quan ens trobem amb relacions d’aquestes, a nosaltres ens posen en estat d’alerta perquè vol dir que hi ha una persona (normalment un noi) que exerceix un poder sobre l’altra. I a la llarga, si es van repetint, s’acaben produint situacions de violència. Tot això vol dir que no ho estem fent bé a nivell de polítiques públiques.
Què caldria fer?
El que tenim molt clar és que d’una banda cal atendre les situacions d’emergència de les dones que pateixen violència directa, que estan rebent pallisses. Però amb això no n’hi ha prou. El que cal és un canvi en aquest sistema en què els rols sexistes continuen sent absolutament dominants. Si no abordem això, no podrem reduir la violència que pateixen les dones.
I com s’ha d’abordar?
Cal treballar aquesta prevenció des de molt abans. No podem arribar a treballar-ho quan ja són adolescents. I s’ha de fer des de la coeducació, que cal que sigui integral i integrada. Això ha de formar part de l’educació obligatòria, hauria de ser una matèria! I cal incloure-hi tots els agents: família, escoles, educadors, polítiques públiques, entitats. El gran triomf seria que a ningú se li passi pel cap tenir actituds abusives amb la seva parella. Fa uns dies el diari El País recollia que el 60% d’adolescents i joves pensen que la gelosia és una forma d’amor. Això mostra que ho estem fent molt i molt malament, ja que aquests plantejaments a la llarga poden comportar problemes, especialment per les noies.
Tot aquest retrat que fas coincideix en un moment que també hi ha altres drets relacionats amb la sexualitat que estan en perill.
Exacte. A l’Estat espanyol, durant la primera legislatura de Rodríguez Zapatero, a mitjans anys 2000, es va fer un avanç important en la legislació sobre avortament, sobre l’educació sexual i amb les lleis sobre la violència masclista. Tot plegat, malgrat que algunes entitats demanàvem que encara s’anés més enllà, va marcar un abans i un després, ja que ens vam posar al capdavant dels estat més avançats en matèria de drets sexuals i reproductius. Però l’arribada del Partit Popular al govern espanyol ha frenat absolutament totes les polítiques a favor de les dones que s’havien creat i fins i tot estan intentant canviar la legislació. Veiem que s’estan potenciant polítiques contràries als drets de les dones i que potencien les famílies tradicionals i nuclears, on volen forçar la dona ha tornar a l’únic rol de cuidadora.
La crisi econòmica ho ha agreujat?
Sí, i tant. D’una banda, perquè les polítiques econòmiques actuals estan enfocades a afavorir el mercat neoliberal, que no té en compte els drets de les dones. I veiem com sectors com les dones o els immigrants que s’havien incorporat al mercat laboral, ara en són expulsats. La crisi està precaritzant la situació de les dones, ja que tenen sous més baixos, treballs més precaris i són les primeres que es veuen forçades a renunciar a la seva vida laboral. I també ens trobarem que les dones no treballen no tindran accés a la sanitat pública de manera directa, sinó que dependràs del marit per poder accedir-hi.
Com més afecta la crisi?
Doncs d’una altra banda, el context de crisi fa que hi hagi sectors socials del centre que en moments de bonança econòmica són més permissius, ara no entenguin que la sanitat pública pagui un avortament.
El dret a l’avortament precisament també està molt qüestionat pel govern de Rajoy.
Sí. I sap greu que no tinguin en compte que quan hi ha més educació sexual i un accés fàcil als mètodes preservatius, es redueixen els avortaments. I que si forcem les dones a la clandestinitat, això comporta una major mortalitat femenina. Per això és important que la legislació permeti interrompre un embaràs amb la major qualitat i garanties possible. Per part d’alguns sectors hi ha una doble moral constant, ja que no deixen avortar però tampoc impulsen ajudes perquè les dones puguin tirar endavant quan tenen un fill. El problema és que tota aquesta situació que descric no només la patim aquí, sinó que hi ha una onada neoconservadora a tota el món.