La planificació i l’exercici de la medicina, com qualsevol altra producció cultural, es troben influïts pels valors socials i les prioritats polítiques. En entorns com el nostre, en què la sanitat pública està fortament burocratitzada, la pressió del pensament dominant sobre les decisions que es prenen en les polítiques de salut resulta encara més evident. En podríem citar molts exemples però en aquesta ocasió vull centrar-me sobretot en l’anomenada salut de la dona, una subbranca de la medicina de nova creació que des de les dècades dels anys 80 i 90 presta atenció als aspectes específicament femenins de la salut. En principi, res a objectar. No obstant, un estudi més detallat de la qüestió revela que aquest moviment cientificoideològic, impulsat entusiàsticament per les mateixes dones arribades a esferes de decisió, ha tingut conseqüències diametralment oposades a les previstes.
Les dones estan pagant un elevat preu en quatre àmbits mèdics (o medicalitzats) de la seva salut: la prolongació farmacològica de la menstruació, els tractaments d’infertilitat, el cribratge del càncer de mama i la cirurgia estètica. No disposo de prou espai per revisar en detall cadascuna d’aquestes àrees en què se suposa que la medicina moderna hauria d’haver suposat un avanç inequívoc, però es pot afirmar que el balanç d’aquestes pràctiques ha estat més aviat pobre i de vegades fins i tot contraproduent.
Sota títols tan espectaculars com Women’s Health Initiative o el de Million Women Study, es van promoure estudis sobre tractaments hormonals per prolongar la menstruació més enllà de la menopausa. Al cap d’uns quants anys es va poder comprovar que aquesta estratègia farmacològica s’associava a un augment del càncer (mama, ovari i endometri) i més risc de malalties cardiovasculars. Més tard hem sabut que les dones tractades amb estrògens tenen més falsos positius en les mamografies. David Sackett, promotor principal de les pràctiques mèdiques basades en evidències científiques, s’ha referit a aquestes campanyes com a «arrogància de la medicina preventiva», a la qual s’hauria d’afegir la pressió de la indústria i els seus líders d’opinió per una part i la reivindicació feminista per una altra, coculpables d’un desgavell històric.
L’impressionant retard de la maternitat relacionat amb els valors socials vigents (feina, promoció, juvenilisme, bellesa) ha tingut un impacte negatiu sobre la fertilitat, cosa que ha disparat els tractaments d’estimulació ovàrica i de fertilització in vitro que resulten fisiològicament agressius, potencialment perillosos, molestos físicament i psíquicament, de resultats impredictibles i cars. La maternitat demorada comporta, a més a més, més risc per a les dones amb diabetis o hipertensió i també propicia la prematuritat dels nens acabats de néixer, l’endometriosi, l’avortament espontani, les malformacions fetals i les cesàries.
Els programes de cribratge del càncer de mama mitjançant mamografies periòdiques, finançats irresponsablement des de les diferents conselleries de sanitat, han sobreestimat el nombre de vides potencialment salvades però han infraestimat els costos i els danys col·laterals en termes de sobrediagnòstic, cirurgia innecessària, ansietat i por. Segons un estudi espanyol recent, un 20% de dones sotmeses a cribratge al llarg de 10 anys tindrà un fals positiu. El meu amic Andreu Segura diu: «Si la reducció de mortalitat atribuïble al cribratge fos del 10%, per cada 10.000 dones cribrades tindríem 40 morts en 10 anys, mentre que per cada 10.000 no cribrades hi hauria 44 defuncions. És a dir, per evitar una mort per càncer de mama hem de cribrar 2.500 dones durant 10 anys. ¿I què passaria amb les 2.499 restants? Doncs unes mil experimentarien alguna falsa alarma i entre 5 i 15 serien sobrediagnosticades i innecessàriament sotmeses a tractament amb els efectes indesitjables associats».
Resulta difícil, per falta de dades fefaents, fer balanç dels resultats físics i psíquics a llarg termini de la cirurgia estètica a la qual se sotmeten anualment milions de dones a la nostra societat occidental. En general, s’han infravalorat els riscos que comporta i les seves seqüeles indesitjables que tan a la vista estan. Sota el lema trobar-se bé amb elles mateixes milers de dones s’han deformat irreversiblement i han preferit un rejoveniment efímer, i sovint patètic, a la dignitat de l’envelliment natural. Als Estats Units la liposucció causa més morts per episodi que no pas els accidents de cotxe. A Alemanya, s’han comptabilitzat per aquesta mateixa intervenció 78 complicacions greus i 23 morts en un període de cinc anys.
Els demano que no em prenguin per misogin o irrespectuós amb les legítimes aspiracions femenines a una salut plena. Adoro la feminitat i escric amb la intenció de millorar la salut de la dona amenaçada per la militància feminista i els seus amics interessats. A Espanya, una de quatre dones pren antidepressius, i una de cada tres, tranquil·litzants. ¿No creuen que la salut de la dona hauria de mirar cap a un altre costat?
Catedràtic de Cirurgia. (UAB)
www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/feminisme-salut-dona-1536181