Sandra Ezquerra/Público.
Es compleix el segon aniversari de l’esclat de la pitjor crisi econòmica en dècades i, afortunadament, no passarà desapercebut. Per fi els grans sindicats han descobert que en el diàleg social mentre uns parlen els altres acaten i, després de romandre impassibles als constants atacs contra els drets dels treballadors durant els últims anys, han optat per convocar la vaga general el 29 de setembre. Malament i tard, però benvinguda sigui.
Una constant des del 2008 ha estat el missatge dels mitjans de comunicació que els més colpejats per la crisi són els homes. De fet, si bé a inicis del 2007 les taxes de desocupació masculina i femenina a Catalunya eren d’un 5,55% i 8,21%, a finals del 2009 s’havien revertit i convertit en un 18,15% per a ells i un 15,63% per a elles. El discurs de la crisi en masculí, no obstant, invisibilitza la vulnerabilitat de les dones en el mercat laboral, l’arrel de la qual rau en la persistent reclusió de les dones en l’àmbit domèstic. Aquesta segueix perjudicant les condicions laborals i familiars de les dones i les agreuja en temps de crisi com l’actual. Dit això, la desigualtat de gènere es manifesta en l’actualitat a Catalunya en el 78,86% dels contractes a temps parcial signats per dones front només el 47,50% dels indefinits, així com en una diferència del 25% entre el salari mig d’homes i dones i, entre d’altres, una major presència de les segones en l’economia submergida.
PER SEGUIR LLEGINT L’ARTICLE CLIQUEU a ANAR A LA FONTintersecciones.wordpress.com/2010/09/17/29-s-a-les-dones-tambe-ens-sobren-els-motius/