Violència obstètrica.

El dret al propi cos i a la integritat corporal és un Dret Sexual i Reproductiu fonamental. Malauradament, però, i com tots, és contínuament vulnerat. La violència obstètrica és una forma de violència masclista. A més, consisteix en una vulneració dels drets fonamentals i Drets Humans de les dones reconeguda també per l’OMS . 

És per aquest motiu que s’ha decidit dedicar un capítol a aquest tipus de violència -sovint institucional- que es viu en un moment tan especial i delicat com és el part.

Denúncia:

Una dona reporta a L’Observatori el seu part en una clínica a la província de Girona. L’entrada a l’hospital va ser molt bona, amb una atenció excel·lent per part de les infermeres. A més, la dona havia preparat molt el moment del part per poder gestionar el dolor durant les contraccions i el procés de part. Malauradament, els problemes comencen a sorgir quan entra al quiròfan.

Explica que l’anestesista l’arriba a punxar fins a quatre vegades perquè seguia sentint dolor i no tenia dificultats per moure les cames i els peus, fet que sembla indicar que l’anestèsia no va fer gaire o cap efecte. Cada vegada que la dona expressava que sentia dolor, la metgessa que atenia el part li contestava, de males maneres, que no era dolor sinó “pressió”. Durant el part, la metgessa li fa comentaris com “és que no t’han ensenyat a empènyer?” o “ho fas malament”. Tampoc li permetia queixar-se ni deixar anar un crit durant tot el part.

La metgessa va utilitzar diversos procediments durant el part com ventoses per girar al nadó, la maniobra de Kristeller i l’episiotomia, tot això sense informar-la en cap moment ni consultar-ho amb ella. Fins i tot, en un moment en què la dona li diu a la seva parella que es trobava bé, la metgessa contesta “ja era hora que diguessis alguna cosa bona”. Llavors, la llevadora, que no semblava estar d’acord en com s’estava conduint el part, li respon a la metgessa que la dona havia estat molt optimista i agraïda tota l’estona.

Una vegada la dona té el nadó en braços, mentre la metgessa li cus l’episiotomia, li demana que deixi de moure’s perquè li farà cosir malament. La dona explica que el motiu pel qual no podia deixar de moure’s era perquè sentia les punxades de l’agulla i li feia molt de mal. Malauradament, el primer contacte que va tenir amb el seu fill va ser un moment en el qual estava molt enfadada i adolorida.

La dona explica que es va sentir molt maltractada, petita i amb por de dir o fer res, esperant que la metgessa marxés com més aviat millor. L’endemà la metgessa va anar a veure-la i a signar l’alta, tot dient-li que durant el part estava molt nerviosa. No va mirar-li els punts de l’episiotomia ni li va fer cap mena de reconeixement o preguntar com es trobava. Al cap de tres dies la dona abandona la clínica sense que ningú li hagi mirat els punts. Explica que durant el primer any de postpart ha hagut d’anar a fisioteràpia del sòl pelvià pels dolors i li van diagnosticar depressió postpart.

Des de L’Observatori i amb el permís de la dona, es va fer arribar la denúncia a la clínica. La resposta donada per part de la clínica negava els fets, contradient la versió de la dona. Tanmateix, a la mateixa resposta es disculpen per les molèsties que li ha causat tota la situació viscuda.

Aquest és un cas on es vulneren diferents DSiR: el dret a la integritat corporal, el dret a la salut i el dret a la informació. La violència obstètrica està força estesa i naturalitzada en el món de la medicina, fet pel qual és difícil de visibilitzar-la com a tal. S’entén per violència obstètrica com:

La violència exercida pel professional de la salut sobre el cos i els processos reproductius de la dona. Aquesta classe de violència s’expressa majoritàriament – encara que no amb exclusivitat – en el tracte contrari a les normes ètiques i legals que s’han de cuidar cap a la dona gestant, en la tendència a considerar com a patològics els processos reproductius naturals, en el context de l’atenció a la salut sexual, embaràs, part i postpart. (Al Adib, Ibáñez, Casado i Santos, 2017: 106).

Tal com es mostra a la història, s’han comès diferents vulneracions dels drets de la dona embarassada. En un primer lloc, i el més important, se li realitzen pràctiques sobre el seu cos sense el seu consentiment i sense informar-la. Aquest és el cas de la maniobra de Kristeller, que consisteix a exercir pressió al fons de l’úter per tal d’accelerar el part. L’OMS, al 1996, ja va alertar a la guia de recomanacions per al part de la perillositat d’aquesta tècnica afirmant el següent:

En molts països és comú la pràctica d’aplicar pressió en el fons uterí durant la segona fase del part. Això es fa amb la finalitat d’accelerar-la. A vegades es realitza just abans de donar a llum i unes altres des del seu començament. Això a part d’implicar molèsties maternes, existeix la sospita que pogués ser nociu per a l’úter, perineu i fetus, però desafortunadament no existeixen estudis sobre aquest tema. La impressió general és que s’usa amb massa freqüència, no estant demostrada la seva efectivitat. (OMS, 1996: 48).

L’any 2010, el llavors Ministeri de Sanitat i Política Social (2010) espanyol senyalava la manca d’evidències sobre el benefici d’aquesta pràctica durant el part, aconsellant no utilitzar-la. Malgrat tot, com es pot veure a la història, és una maniobra que se segueix utilitzant. Una altra de les pràctiques de les quals s’adverteix com una forma de violència obstètrica practicada sense informar a la dona ni demanar el consentiment és l’episiotomia (Pereira Rodrigues et al., 2018), també practicada a la denúncia.

Així doncs, mitjançant aquestes dues pràctiques no només es vulnera la integritat corporal de la dona, sinó que a més afecten el seu dret a la salut i al dret a la informació. Com es pot constatar a la història, la recuperació postpart va requerir ajuda fisioterapèutica i psicològica. En aquest darrer punt no es pot saber si és degut al part o a altres factors, queda clar que aquest va ser inadequat i en cap moment va tenir en compte la voluntat i salut de la dona, ja que es van infligir danys innecessàriament.

Cal destacar que la naturalització i invisibilització de la violència obstètrica i la manca d’informació provoca que moltes dones no puguin identificar si allò que els provoca malestar entra dins de la normalitat o bé és producte d’una mala praxi i per tant una vulneració dels seus drets. A més, aquesta naturalització de la violència és deguda a diversos factors amb una forta arrel patriarcal.

En destaquen, en primer lloc, la relació de poder desigual existent entre la metgessa i la dona, tal com es pot veure a la història. Aquesta desigualtat la podem experimentar en qualsevol consulta de tipus mèdic, en el qual es concep el metge o la metgessa com a font de coneixement absolut, que per tant no es pot qüestionar i fins i tot on es poden trobar actituds paternalistes. Així doncs, exercint el rol dominant en la situació, es deixen de contemplar els drets i necessitats de la dona per procedir amb el part, prioritzant acabar amb la prestesa més gran. Això es veu clarament quan la metgessa ignora el dolor de la dona o la infantilitza i reprèn per com s’ha “comportat” durant el part, sense assumir cap mena de responsabilitat o qüestionar la seva pràctica com a metgessa.

Un segon factor causant de la violència obstètrica és la patologització del part i dels processos reproductius de les dones i la seva medicalització (Al Adib et al., 2017). Aquesta a més es fa des d’una mirada androcèntrica, pròpia del món acadèmic i de les ciències. D’aquesta manera es contempla el part com un moment que requereix una assistència mèdica excessiva per un procés natural com és un embaràs i un part. Cal destacar que els avenços científics han ajudat a reduir la mortalitat en aquests processos. Malgrat això, s’ha arribat a un extrem on la dona ha de patir pràctiques innecessàries i desaconsellades pel seu bé i del nadó. A més, aquestes comporten a posteriori unes conseqüències sobre el cos de les dones que poden alterar diferents aspectes de les seves vides, com es pot veure en la història de vida.

Així doncs, un tercer factor és com aquesta mirada patriarcal sobre aquests processos atribueix un paper passiu durant el part a la dona. Aquesta concepció és el causant de la desinformació i de les pràctiques que vulneren el dret a la salut i totalment innecessàries sense el consentiment de la dona, conformant així la vulneració dels seus DSiR.

Per últim, cal destacar la importància del seguiment durant el postpart, absent en la història de vida. Tal com es pot observar, marxa de la clínica sense que ningú hagi revisat els punts de l’episiotomia.

Cal repensar la mirada des de la qual es contemplen els processos reproductius i el paper de la dona en aquests, especialment quan es tracta del part. Per tal de garantir i vetllar pels drets de les dones s’ha d’eliminar l’androcentrisme de les ciències mèdiques. La dona ha de ser un subjecte actiu en tots aquests processos, en els quals també té poder de decisió. El dret a la integritat corporal, a la salut i a la informació, íntimament relacionats en aquest procés, han de ser la guia sobre la qual s’ha de realitzar el part.

Les dones han de conèixer i poder decidir, en la mesura que es pugui, sobre el seu pla de part. Han de tenir coneixement d’allò que pot succeir, així com de l’impacte que pot tenir sobre la seva salut i vida, especialment en el postpart.

D’altra banda, és essencial eliminar els rols de poder dins de les disciplines mèdiques. El coneixement és un poder que fent un bon ús, és un bé per a les persones a les quals se’ls brinda un servei. Malgrat això, aquest no ha de servir per ignorar les necessitats de la pacient, com es dona en la història de vida quan la metgessa ignora el dolor de la persona atribuint la sensació a la pressió que ella fa.

És urgent repensar les pràctiques que es donen dins dels processos reproductius, especialment les del part. Amb l’objectiu d’acabar amb la prestesa més gran o per hàbits professionals, s’estan donant situacions traumàtiques i innecessàries. Per tant, és necessari qüestionar la utilitat de certes pràctiques àmpliament esteses, com l’episiotomia o la maniobra de Kristeller. La salut de la dona embarassada i el seu benestar han de ser la prioritat durant tot el procés de part, així com alleujar el seu dolor, escoltar les seves necessitats i atendre-la amb empatia i sense actituds paternalistes. L’actitud del personal professional que atén és imprescindible per marcar la diferència en un moment tan especial com és el part.

Queda molta feina per visibilitzar totes les violències que impacten sobre els cossos de les dones. Cal començar a eliminar la patologització i la mirada androcèntrica de tots aquests processos i centrar la mirada en el benestar i poder de decisió de les dones sobre aquests i sobre els seus propis cossos. Per vetllar i garantir els DSiR s’ha de contemplar a la dona com un subjecte actiu.

Què fem?

Transformem.

Copyright © 2019 Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears | Política de privacitat i protecció de dades